Viure una sense l'altra

Estaria bé que les autoritats de les parròquies d'Andorra la Vella i Escaldes-Engordany baixessin una mica més al detall en tots i cadascun dels aspectes en els quals podrien actuar de forma conjunta en benefici de les dues comunitats

Si les actituds dels governants canvien i s'estableixen vincles de col·laboració entre comunitats, és obvi que la mentalitat de la gent també anirà canviant, evolucionarà i entendrà que en la rivalitat estúpida només s'hi perd. És evident que en les relacions humanes, i més si és entre col·lectius, sempre hi ha moments d'insalvable confrontació; però també és cert que aquesta pot esdevenir en un xoc més o menys fort en funció dels condicionants que la provoquen i la gestió del conflicte. Hi ha molts estadis abans no s'arriba al xoc frontal. I també hi ha molts esglaons abans no s'arriba a una confraternització plena que sovint impedeixen àmbits de col·laboració que només aplicant el sentit comú serien efectius.

El cònsol menor d'Escaldes-Engordany, Marc Calvet, en una entrevista al Diari d'Andorra declara obertament la necessitat de col·laboració entre Andorra la Vella i Escaldes i afirma que "no pot viure una sense l'altra". Afegeix que les "guerres" entre les dues parròquies només existeixen al cap d'alguna gent suposa que "ja grans" i a qui "ja se li ha passat l'època". Marc Calvet ho diu en un sentit ampli, entenc jo, tot i que les declaracions venen després d'una pregunta de la periodista, la Pietat, demanant-li què li aporta a Escaldes el recent tancament per a vianants de l'Avinguda Meritxell.

Globalment les paraules del cònsol menor són per aplaudir. I es evident que en els temps que corren no poden viure una parròquia d'esquena a l'altra. Però de tant genèriques que són, es queden en voluntats i, per tant, les declaracions que fa també són matisables. D'una banda, perquè la "rivalitat" entre Andorra la Vella i Escaldes-Engordany no és només present entre persones de determinada edat, "ja gran", sinó que jo n'he estat testimoni entre gent ben jove i amb determinades responsabilitats; per tant, no és només una reminiscència del passat. De l'altra, perquè estaria bé que les autoritats de les dues parròquies baixessin una mica més al detall en tots i cadascun dels aspectes en els quals, sense perdre cadascú la seva identitat, podrien actuar de forma conjunta en benefici de les dues comunitats i, al mateix temps, revisar aquelles poques coses que s'estiguin fent de bracet per veure si poden millorar la seva metodologia de funcionament.

Marc Calvet expressa un desig, compartit per molts i aplaudit, segur; però és evident que encara fa falta molta pedagogia, sobretot entre determinats col·lectius temorosos de perdre... no sé ben bé què.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF