OPINIÓ

Vist per a sentència

A principi del segle XX, el sociòleg francès Émile Durkheim afirmava que sense “una idea que es construeix a partir de si mateixa”, en la pràctica, no hi pot haver societat. Estudiava les maneres d’actuar, pensar i sentir col·lectiu a les societats primitives i feia referència al sistema de creences comunes que articulen un relat integral, més enllà de la immediatesa, que dotava les comunitats d’una major consistència per afrontar el futur, per sobreviure i per prosperar. No estem parlant només de religió, sinó d’un sistema més complex de creences. En les societats modernes assenyalava que el mecanisme de solidaritat no sorgia d’aquesta consciència col·lectiva, sinó que es basava en les diferències produïdes per la divisió social del treball. No obstant això, a les societats modernes hi pervivien elements d’identitat propis de les societats primitives.

En citar el fiscal Javier Zaragoza en el seu al·legat final Kelsen i Habermas, se’m va aparèixer Durkheim. La unitat d’Espanya com a bé superior a protegir, argumentava el fiscal. No m’atreveixo a dir que aquesta sigui una idea extemporània des del moment que es troba recollida en el títol preliminar de la Constitució, encara que per la manera en què està descrita, com a garant de l’autonomia de les nacionalitats i regions, podríem considerar que l’abast del concepte és, com a mínim, més que opinable. En tot cas, en aquest sentit, cal convenir que la unitat seria fruit d’un pacte constituent, no d’una creença superior o divina. I, sobretot, no una “idea construïda a partir de si mateixa” que justifiqui el menyscabament de l’exercici de drets fonamentals.

En elevar la idea d’unitat a la categoria de credo constitutiu de l’Estat, com una creença situada més enllà de si mateixa, i no entendre-la com a resultat d’un acord fundacional entre parts, aquesta idea “preconcebuda” actua com a element primogènit d’identitat amb vocació d’imposar-se sobre la totalitat del conjunt. En conseqüència, immediatament, cal preguntar-se qui està representat o forma part d’aquest “bé superior” de suposada voluntat integradora. I ens topam amb la idea del “nosaltres” com a subjectes d’aquesta identitat. Qui són aquests “nosaltres”? Els proposo a cada un de vostès que es posin en el paper d’historiador i retrocedeixin en el temps fins al “tanto monta, monta tanto” de l’heràldica Isabel i Fernando que els nens que vàrem créixer sota el franquisme coneixíem fil per randa, encara que no fos amb una interpretació molt científica. I ho mirin d’on ho mirin, segurament tots arribaran a la paraula diversitat. Un “nosaltres” plural i divers.

El Tribunal Constitucional en la sentència de 2010 sobre l’Estatut de Catalunya, en rebutjar la consideració de nació a Catalunya, negava l’existència d’un “nosaltres català” en igualtat de condicions i, a la vegada, implícitament, dinamitava el “nosaltres espanyol”. A questa és la realitat, agradi o no agradi. Convertia la riquesa que conté la diversitat en sinònim de feblesa i, en conseqüència, la convivència i solidaritat entre les parts en un trencaclosques impossible de combinar. Era evident, des d’una perspectiva social i històrica, que la unitat que preestablia com a dogma no era la solució. El TC obria la porta a la major crisi política i institucional de l’Espanya actual. A l’exercici material d’un pacte o acord constitutiu com a principi de solidaritat hi contraposava la creença en l’essència d’un bé superior a protegir. Efectivament, valia la pena recordar Durkheim. Amb aquesta sentència, el tribunal s’autoproclamava temple de Vesta on es guarda la sacra flama de la nació única, molt abans que Rajoy li posés a les mans la dalla executora.

S’entronitza el dret del guanyador. No resultarà estrany, doncs, que l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, en el seu al·legat final del judici es veiés impel·lida a recordar que la defensa de la unitat d’Espanya no pot provocar el sacrifici dels drets fonamentals. Ni que dies abans el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU s’hagués pronunciat en un sentit similar. Tampoc que l’advocada de l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, Olga Arderiu, fes referència al “dret penal d’autor” en mantenir que a la seva clienta el tribunal “l’està jutjant per qui és i no pel que ha fet”.

La construcció d’un marc (el famós marc Lakoff) on es poguessin penjar tot tipus d’incriminació era la qüestió. L’escola, catalana?: adoctrinadora; la televisió i radio públiques, catalanes?: propaganda; la mirada?: d’odi... un in crescendo que anava des del tumult fins al cop d’Estat. Un marc que ha permès a la Fiscalia construir un brillant argumentari, mantenen reputats juristes, de noves categories delictives que podríem situar sota l’epígraf de “rebel·lió postmoderna”. Encara que Xavier Melero, advocat de Forn, ho desmuntés amb un subtil i surrealista: “Espero que reconstruïm una Espanya en la qual només discutíem sobre Faulkner”, recordant la frase de Sazatornil en el seu paper de guàrdia civil a la pel·lícula 'Amanece que no es poco', estic convençut que el tribunal ens sorprendrà amb alguna ocurrència penal nova.

Mentrestant, els encausats que entraren al judici com a víctimes n’estan sortint com a referents, i no solament per a milions de catalans, també per a molts ciutadans de la resta de l’Estat.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF