Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Virginia Woolf

No he sabut ni sabré mai escriure tan i tan bé com ho feia Virginia Woolf. Mai. No és que em sàpiga greu, perquè cal distingir l’enveja de l’admiració, però no deixa de ser, aquest, un sentiment molt particular. “Per què ella i no jo?”, em podria preguntar. Però aquesta interpel·lació ens la podríem fer setanta vegades set cada dia en qüestions molt diferents de la vida quotidiana. Per què la mare Naturalesa fa i permet aquestes diferències? Potser era això mateix el que es preguntava Antonio Salieri davant aquelles immillorables partitures escrites pel seu eminent i jove col·lega Wolfgang Amadeus Mozart. Però no dramatitzem i continuem lloant la literatura woolfiana.

Seria i és suficient parlar d’una sola de les seves obres, de la seva novel·la més excelsa i brillant: ‘Orlando’. No hi ha cap dubte que ‘Orlando’ és una de les millors novel·les del segle XX. És prosa d’alt voltatge. Prosa poètica. Prosa fantàstica. Prosa màgica. Prosa de filigrana. Prosa humorística. Prosa hiperintel·ligent. Quan Virginia Woolf va escriure aquesta novel·la devia estar envoltada de totes les muses i de tots els grans creadors d’Anglaterra: els clàssics, els contemporanis i els que encara no havien nascut. És una narració absolutament anglesa. No hi manca, en la seva redacció, l’ajut de cap de les grans figures literàries de la Gran Bretanya, començant per Shakespeare i acabant per Jonhattan Swift, per Lewis Carrol, per Robert Burton, per les germanes Brontë, per Oscar Wilde i per Evelyn Vaugth.

Saviesa, humor, enginy, màgia, habilitat narrativa, elegància, harmonia, tot es confabula en aquesta història per crear una immensa obra d’art. Les descripcions dels paisatges físics i psicològics, la descripció dels sentiments, dels judicis, les metàfores, tot té lloc, en aquesta faula embolicada i subtil, per construir la més bella de les invencions literàries de Virginia Woolf. La resta de la seva producció artística no desmereix gens ni mica d’aquesta ‘Orlando’ magistral i màgica, però és en aquest personatge poètic i androgin on l’autora es va trobar més inspirada i desinhibida. S’ha de llegir i tornar a llegir. S’ha de tenir molt a prop per quan la vida sembli girar-nos l’esquena i mostrar-nos la seva cara més fosca, poder-nos il·luminar amb les metamorfosis de gènere, tant literari com rigorosament biològic, i retornar-nos a l’hemisferi del sol i de la llum.

Recuperant el fil del principi, he de dir, per altra banda, que l’escriptura de Virginia Woolf és sovint, per a mi, un gra massa detallista, massa celestial, massa superior i exquisida. Massa masses. Quan faig referències personals, les faig en la meva vessant d’escriptor. Com a lector, trobaré poques vegades una lectura com la de Virginia Woolf. El que vull dir és que en cap moment m’he sentit temptat d’imitar-la. El seu estil pertany a una escriptora d’un gran bagatge filològic i d’una erudició gairebé il·limitada. I, malgrat tot, sap fer tot el contrari. Hauria pogut escriure tots els gèneres i tots els estils. A la mateixa ‘Orlando’, en alguns fragments ho demostra suficientment, i també amb molta mestria. Potser el fet d’escriure novel·les d’una estructura més sòlida que la que a mi m’atreu individualment a l’hora de crear n’és la causa, de tot plegat. Justament a ‘Orlando’, que té el subtítol ‘Una biografia’, és on més es nota el que dic, si és que dic alguna cosa, perquè a la vegada és tan juganera i divertida que se’m fa difícil expressar-ho amb més precisió. El fet que ‘Orlando’, a més d’una novel·la extraordinària, sigui a la vegada una biografia, sibil·lítica i esotèrica, del tot singular, fa que aquesta obra de tan difícil elaboració, tan complicada i simple al mateix temps tingui aquest extraordinari valor. Per a mi. Ho torn a dir. Tan sols el repte que es va posar a ella mateixa Virginia Woolf, només per això, ja mereix tots els elogis. Però el més prodigiós que va passar és que se’n va sortir com ningú més que ella podria haver-se’n sortit.

De la mateixa manera que se’n va sortir de la vida quan ella va voler i quan ella ho va decidir. Som a Lewes, al comtat de Sussex. Any 1941. Virginia Woolf està molt cansada. La vida, per meravellosa que sigui, a ella no li ha estat fàcil en cap sentit. Ni en el creatiu ni en el domèstic, ni en el sentimental, ni en l’econòmic. Ni, molt menys, en el de la salut. Les circumstàncies de la vida li foren adverses. Hauria de dir que com a la majoria de persones racionals i humanes. Així és la nostra condició. Però Virginia Woolf ha anat desenvolupant una melancolia desbocada que no ha pogut dominar mai. Tot desemboca en un trastorn mental que cada cop es fa més gran, progressant a mesura que passen els anys. Jo me la imagín, aquell capvespre del mes de març, sortint de ca seva amb l’abric posat, humil i ufana al mateix temps, molt elegant, caminant en direcció al riu que passa prop de la seva propietat. Pel camí va recollint les pedres que troba i se les posa a les butxaques de l’abric. Sap el que vol i el que vol fer. Majestuosa s’atansa a la riba del riu i hi baixa per un pendent que ella coneix de sempre. És el riu Ouse. Orlando la contempla amb tristesa i molt agraït per les vides que li ha regalat. És ella qui li ha donat la raó, el desconcert i l’alegria. Un Orlando que, pels misteris de l’art i de la fantasia, es va convertir en Orlanda i en un dels grans protagonistes de la literatura universal. Virginia segueix caminant dins el cabal del riu. L’aigua li arriba a la cintura, al coll, al front, fins a tapar-la i engolir-la per complet. La troben morta hores després, blanca com sempre s’havia mostrat, potser somrient melancòlicament, però més impertorbable que mai. Divina.

A la fi havia assolit el destí que volia, la joia dels poetes, l’Olimp, el que havia intentat en unes quantes ocasions anteriors, havent hagut d’interrompre els seus propòsits de conclusió a instàncies dels seus familiars i amics. En aquesta última, no hi foren a temps. Els va burlar a tots. Arribaren tard i va morir en tota la pau del món. I amb tota la glòria.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF