OPINIÓ

Versió oficial

Un titular de premsa –"Apareixen pintades independentistes en el parc infantil de s'Arracó"- associa amb tota naturalitat l'oposició a l'empresonament d'alguns polítics catalans a l'independentisme, en un exercici que ja ha esdevingut habitual arreu de l'Estat. L'he llegit en companyia d'un amic –un intel·lectual, diria jo– que se sent molt còmode amb la idea d'Espanya i molt incòmode amb la forma en què el govern de Rajoy i els jutges la varen imposar. Vull dir que aquest intel·lectual no és independentista –seria partidari d'un referèndum "perquè no hi ha cap altra solució"–, però que no creu en absolut en la necessitat ni en la utilitat de mantenir a la presó els polítics en qüestió, al marge de com se'ls vulgui qualificar. Pensa que és absolutament vergonyós que uns altres polítics catalans o rapers d'on sia visquin protegits per la legalitat d'altres països europeus perquè la Justícia espanyola els requeria per adjudicar-los, versemblantment, una cel·la a presidi.

És cert que els independentistes catalans i els simpatitzants de la seva causa viuen amb irritació profunda l'actual situació d'aquests polítics. Però no és menester ser independentista ni simpatitzant d'aquesta causa per sentir-se igualment irritats. Fins i tot el senyor Josep Borrell, una mena de negre amb l'ànima blanca, deia ahir que preferiria que aquests polítics estiguessin en alguna de les diferents formes de llibertat previstes a la literatura penal. No és menester cercar exemples tan extremosos, perquè estam segurs que hi ha una bona llista d'intel·lectuals espanyols que s'identifiquen amb les preferències de Borrell. La diferència és que la immensa majoria d'aquests intel·lectuals no ho volen fer públic. El manifest impulsat per Isaac Rosa en què es demanava la supressió de la llei mordassa i la limitació de l'ús de la presó provisional va aconseguir 200 signatures. Una altra iniciativa en la mateixa direcció no es va arribar a fer pública, perquè els seus signants eren encara menys.

Sigui com sigui, el relat oficial s'ha imposat a Espanya i a la meitat de Catalunya a pesar de les imatges que ja s'han instal·lat a la memòria col·lectiva dels catalans i als arxius dels observatoris europeus de la democràcia. D'aquí que una pintada rebutjant la presó dels polítics catalans es consideri una expressió d'independentisme, manifestada, ben segur, sense voluntat insidiosa, però amb el confort que atorga el seguidisme de les versions oficials.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF