OPINIÓ

Valtonyc

L’esplanada de davant Can Berga, seu del Tribunal Superior de Justícia, estava presa per les forces d’ordre públic que protegien la sortida d’Iñaki Urdangarin. El ‘(des)encierro’ va transcórrer de manera ràpida i neta, tot just uns segons. El subjecte va entrar ràpid a un cotxe negre expressament poc ostentós que marxà acceleradament veloç pel camí expedit per la policia. La conducció semblava la d’un professional avesat al contrarellotge d’una i mil comitives oficials. Bramava el tub d’escapament com un toro de lídia. Un espectacle gens edificant. Enrere deixaven un eixam de periodistes, de càmeres de televisió... i de públic que cridava: xoriço! lladre! Un exmembre de la Casa Reial en estampida.

Quan tot això passava, ja feia una estona que havia decidit que l’article, que havia deixat mig fet a l’ordinador i tractava de l’absència del mitjà i llarg termini en la política actual, prengués altres camins. El matí d’aquest dijous donava molt de si. Una ‘llagosta’ al bar Bosch, mentre llegeixo al diari: “L’Audiència Nacional condemna a tres anys i mig de presó Valtonyc”. Un tema preocupant. Un raper a la presó és símptoma que alguna cosa no funciona. Sona a rapsòdia turca.
He de confessar que mai no he vist el programa ‘La Tuerka’, ni havia escoltat ‘rapejar’ el cantant de sa Pobla fins que un dissabte vaig assistir a un acte al vestíbul del Teatre d’Artà en defensa de la llibertat d’expressió i de suport al raper. Però fa temps que em preocupa el càstig que s’infligeix a la protesta a l’estat espanyol i, en definitiva, a la paraula. La qüestió no és que un subscrigui o no el que s’ha dit: el problema és que hàgim edificat una democràcia tan imperfecta que és capaç d’empresonar la paraula.

Per sobre de tot hi ha un fet important que sembla que els arbres, les circumstàcies concretes, no volen deixar veure: un pot creure que la república és una forma de govern més justa i democràtica que la monarquia, i tenir raó. Igualment, un pot creure que la república a Espanya va ser enderrocada per un cop militar i la monarquia restituïda per la dictadura resultant, i tenir raó. Que la monarquia i la república, cap de les dues no han passat pel sedàs dels vots en l’actual democràcia, puguin ser debatudes i, per tant, mantenir l’esperança de poder escollir i la raó d’un sigui algun dia admesa. I, mentre això sigui una il·lusió insatisfeta, un pot tenir raons suficients per expressar-ho públicament.
Diran que s’han condemnat les formes, en les quals, evidentment, un pot estar en desacord; però aquestes no són més que paraules, i això és el que preocupa. Mentre rumiava el tema i comparava les dues situacions sobrevingudes, he seguit la ruta, en direcció a la plaça del mercat de l’Oliver (per cert, amb tanta proliferació de llocs de restauració, fa camí de convertir-se en ‘l’antic mercat de l’Olivar’). He topat amb A i estava desil·lusionada: creu que manca perspectiva en l’acció de govern. M’ha fet tornar a l’article inicial. Què tenia a veure una cosa amb l’altra? Possiblement la coincidència és que tot resulta desil·lusionant. Deu ser això.

Certament, en aquest final de capítol, en el qual estem instal·lats des del crac financer de 2008, sembla clar que les estratègies a mitjà i llarg termini s’han convertit en un ‘no lloc’ pel qual ningú gosa transitar. Submisos en un dia a dia en el qual només compten les solucions individuals, on cadascun és lluire d’escollir la seva misèria, la política serveix, en el millor dels casos, per apedaçar situacions concretes i alleujar penes. Escassegen els projectes amb la vista posada en el futur: la política en majúscules. Fins i tot, són molts els que desitgen que el poders públics no els facin la vida més difícil i preguen que els projectes col·lectius no prenguin força.

Amnistia Internacional, aquesta mateixa setmana, es queixava que “són massa els líders que adopten per conveniència política una agenda deshumanitzadora”. El panorama que aquesta organització presentava per a Europa i els EUA no era gens encoratjador. Feia referència al populisme que pot venir com a resposta al fracàs de “garantir drets econòmics i socials per part del sistema”. Un crit d’alerta.

“Les autoritats ja no manen –va dir Zigmunt Bauman–, simplement intenten congraciar-se amb els electors per mitjà de la temptació i la seducció”. Feia referència a un món marcat per la infàmia ‘tatcheriana’ que la “societat no existeix”. En aquest marc no hi ha utopia, no és possible, no hi ha projecte de futur. La seva necessitat desapareix com a instrument polític.
Recordo una vinyeta al diari ‘Novedades’, de Mèxic, després de pocs mesos de govern del president De la Madrid, en els quals havien anant fent públics tots el desastres del sexenni anterior, que deia: “Senyor president, basta de realitats, il·lusions!”. Idò, això.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF