BOTAFOC

Un Valtònyc de tant en tant

No m’agrada el rap i Valtònyc en grans dosis m’embafaria, però empatitz amb les agitacions causals. Ja fa anys que l’artista va compondre el tema contra els Borbons, i ell mateix diu que ara ho diria d’una altra manera. Tanmateix, sospit que és ben igual el que declari; el ‘sistema’ espanyol conjuga malament el temps i els terminis, relativitza els drets individuals si es tracta de defensar els seus símbols i, per descomptat, no entén de metàfores.

Espanya és una gran màfia, fonamentada en la necessitat de protegir les classes dominants, emparada en una amnistia perpètua i avalada pels grans partits i per una justícia de rics. En aquest context, la família reial és causa i conseqüència. Per tant, Valtònyc, més enllà de les hipèrboles, es converteix en notari de la història quan diu segons què. Així i tot, el seu mèrit no rau en les proclames que fa davant un micròfon, sinó en allò que desperta a l’altra vorera.

El cantant no és cap heroi, però sí un vehicle que ens serveix per ubicar el ‘fatxerum’ que tenim devora. El negatiu de la seva imatge assegut a la banqueta de l’Audiència Nacional ens revela una part de la nostra societat que s’alimenta d’odi i de profunda ignorància. I, si teniu la temptació de pensar que el Círculo Balear és una anècdota, pensau en el favor institucional del qual ha gaudit quan la dreta presumptament moderada ha governat aquesta terra. Podria posar molts d’exemples, però basta recordar que el líder ‘ultra’ que ha denunciat el raper va ser alt càrrec del Govern de Bauzá, assessor de Carlos Delgado a l’Ajuntament de Calvià i inspirador d’alguns dels joves de Noves Generacions que intenten donar lliçons de democràcia via Twitter.

En la societat volàtil actual les notícies apareixen i desapareixen amb la mateixa velocitat. Durant unes hores al portal informatiu d’una coneguda xarxa es podia llegir un breu però impactant article sobre “el trist fenomen de les ‘cases-taüt’ o com viuen els pobres en la ciutat més cara del món”. La informació es referia a Hong Kong i explicava com els treballadors, més aviat esclaus, en un dels paradigmes del capitalisme, havien de malviure en cubicles de dos metres quadrats pels quals arribaven a pagar 300 euros. Llegint això podríem apel·lar al tòpic i amollar que els xinesos són molt estranys o que aquestes coses passen a llocs on els drets de les persones ni tan sols estan categoritzats. Però després es pot reflexionar una mica i pensar que aquí al costat, d’aquí a un parell de mesos, ‘temporers’ arribats d’altres comunitats pagaran el doble que a Hong Kong per dormir a un balcó. Eivissa, primer món i amb unes institucions dirigides per progressistes que segur que estan molt preocupats per aquest drama però que no tenen la capacitat de combatre’l.

A falta de veure 'Moonlight', valorada com a obra mestra pel 'New York Times', 'Manchester by the Sea' és la millor de les nominades als Oscars i també un cop de puny, sord, a l’estómac.
Una sensació estranya et recorre durant tota la cinta. És com estar observant una tempesta brutal rere els vidres, tancat. I de cop i volta un arbre cau i rebenta algú que transita per allà , i no hi pots fer res, només mirar.
Fets terribles tractats amb gèlida calma, i el hieratisme de Cassey Affleck... colpidor. Manual salvatge de com afrontar la tragèdia apartant qualsevol senyal de victimisme; i un personatge per emmarcar, l’antiheroi fet carn.

PD: La pedra de la Feixina continua dreta, per a la vergonya dels partits d’esquerra.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF