SORTIDA D'EMERGÈNCIA

Valtònyc i altres consensos

L’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), Michal Bobek, ha donat el seu parer sobre l’euroordre d’extradició del raper Valtònyc presentada per l’estat espanyol a la justícia belga. L’advocat de la UE s’hi mostra contrari, com és lògic, perquè perseguir cantants per via judicial és un signe de barbàrie i perquè, a més, l’euroordre està mal plantejada: es basa en el Codi Penal de 2015 (el de llei mordassa) en lloc de fer-ho en el de 2012, que és quan el pobler Josep Miquel Arenas, en art Valtònyc, va escriure les cançons per les quals l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem (poca broma) el van condemnar a tres anys i mig de presó. Es veu que la justícia espanyola no sap emetre euroordres amb la mínima solvència exigible, com ho demostra el cas dels polítics catalans exiliats (Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig), que ja van per la tercera sense que la Inquisició (perdó, la justícia) espanyola aconsegueixi de moment que li siguin entregats aquests criminals tan perillosos. D’altra banda, el mateix advocat de la UE es va pronunciar també a favor dels drets d’Oriol Junqueras com a europarlamentari. Els posicionaments d’aquest advocat no són vinculants, però sí que solen ser tinguts en compte pel TJUE i pels tribunals dels països de la UE que no necessiten que els seus representants es passin el dia repetint que són un estat de dret i una democràcia (tal vegada perquè efectivament ho són i no necessiten proclamar-ho).

El Codi Penal de 2015, obra mestra de Rajoy i del ministre de Justícia Ruiz-Gallardón, va permetre la posada en funcionament de la part més extrema de la justícia espanyola, que curiosament es concentra al voltant de la cúpula de la magistratura i dels alts tribunals. La persecució judicial contra els independentistes catalans i altres personatges considerats perillosos per al sistema (Valtònyc, per exemple) ha provocat un deteriorament democràtic alarmant, i ha duit l’estat espanyol a retratar-se davant de la comunitat internacional com un estat autoritari, gairebé sempre pel procediment (tan propi dels nacionalismes extrems) de voler matar mosques a canonades. Ho va escriure el mateix Valtònyc, després de conèixer el posicionament de l’advocat de la UE, en un tuit en què demostrava que el bon sentit de l’humor comença contra un mateix. Reflexionava Valtònyc: “Realment li val la pena a l’estat espanyol perseguir un fruiter per unes cançons mediocres que va fer amb 18 anys, que no coneixia ni Déu, no destacava en res i no tenia cap impacte mediàtic? Surto al New York Times, al Washington Post i a The Guardian. Cracks”. No, no li valia la pena, però, com diu la frase, “España y yo somos así, señora”.

Tot indica que el diputat de Vox Jordi Campos, que es va sentir amenaçat per Valtònyc (Campos hauria de saber que tota persona pública, i especialment els polítics, es troba exposada a la paròdia i la burla, i que això li entra en el sou que li pagam tots) es quedarà sense veure el seu odiat raper entrant a presó (la fugida de Valtònyc cap a Brussel·les també va ser un episodi de glòria, en aquest cas per als cossos i forces de seguretat del Regne d’Espanya). Li queda, a Campos, el trist consol d’haver aconseguit rompre el consens parlamentari en el Dia internacional contra la violència de gènere, violència que el seu partit nega vergonyosament. O el de veure com el conseller Martí March en cerca, de consens, per fer una llei d’educació no exactament amb Vox però sí amb la seva sucursal més pròxima, que és el PP. No som al 1984: si aleshores hi havia una dreta capaç d’arribar a acords en segons quines matèries, ara n’hi ha una que només vol destruir-los.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF