OPINIÓ

Urbanitat maltusiana

Es prepara per a un matí radiant. La tardor és la millor època de l’any, subratllada per la calma d’un dissabte ociós. Baixa al carrer amb l’esperança intacta i tot de bons propòsits per restaurar l’ordre de les coses petites i, si cal, de l’univers. Una olor contraria els bons auguris: algú ha baixat les escales fumant. No podria haver esperat al carrer? No passa res, pensa. La comprensió és el millor aliat de la felicitat. Ho ha llegit al llibre d’autoajuda que té al comodí.

El carrer confirma els millors presagis. Un tebi solellet acompanya les seves primeres passes. Tot en ordre. Inspira lleument i somriu. Aviat, però, ha de fer una finta. Després una altra. I encara una altra, abans d’arribar al semàfor. Ha hagut de driblar tres patinets elèctrics que senyoregen per la voravia. Quina murga, pensa. Ara que les bicis ja tenen carril... No passa res. No abandonarà la seva actitud comprensiva tan fàcilment.

Verd. Ja a l’altra illeta, un canot allibera les seves feixugues càrregues intestinals. A l’altre cap de la corretja, el seu propietari, abduït pel mòbil, oblida el ritual recol·lector i reprèn la marxa. Pobre, pensa, no se n’ha temut. D’una entrada surt una al·lota amb malles esportives i un enorme gran danès al cap de la corretja. Els dos cans es revinclen amb lladrucs i estrebades. Una velleta, atemorida, esquiva l’escena. Els propietaris semblen entusiasmats: no fa res, només és juguera, si és supertranquil...

Somriu. Ho diu el seu manual de 'mindfulness'. Has de somriure i l’expressió facial guiarà el teu estat d’ànim. Sempre havia pensat que era al revés, però no. Somriu, venga, somriu.

Ja veu l’alegre tendal groc del seu bar. Un refugi segur, la reconfortant extensió de la seva llar. Pensa en el cafè de na Yoli, glòria divina. La sisena via, que oblidà el pobre sant Tomàs. Ha de fomentar les visualitzacions positives i el cafetet imminent és adequadíssim per al propòsit.

Quedarà a la terrasseta, on combina l’ofici de mirar amb la lectura del diari. Abans d’arribar, però, es desanima. Un cotxe esportiu, aturat en doble fila, comparteix 'urbi et orbi' les preferències musicals del conductor. Ignora la teringa de cotxes de l’embós que ha provocat i els seus clàxons eixordadors. A la fi surten dos homes del portal. Un apaga el cigar al tronc d’un arbre, l’altre escup a la garangola. A la fi pugen al cotxe i parteixen fent brusques i martiritzant el 'chonicarburador'. Decididament, no quedarà a la terrassa. Avui prefereix estar a cobro, encara que hagi de suportar el volum de les teles. Sí, en plural.

Tria una taula arraconada, obre el diari i, amb la senya convinguda, comana el seu berenar litúrgic. Na Yoli, de darrere el tasser, somriu hospitalàriament. Tot en ordre, ho veus? Pensament positiu.

A la taula de davant hi ha molta fressa. Nins que gisquen, s’empenyen, fan la croqueta... Sembla que als pares no els molesta. El pediatre els deu haver receptat qualque cosa... De cop, però, la mare s’activa. Els seus sensors intransferibles han detectat una alarma. Destapa els drapets del menut que és al cotxet, i l’èxtasi maternal és prou eloqüent. Gairebé tant com la pudor. Sol·lícita, la mare decideix canviar-lo allà mateix, per no privar la humanitat d’un espectacle tan edificant.

Repassa mentalment els versicles d’autoajuda que ha memoritzat de matinada i intenta mirar a l’altre costat. A la dreta, un home cepat s’ha tret les sabates. A l’esquerra, dues jovenetes avorridíssimes miren un vídeo a tot volum des del mòbil. Els nins hi tornen. Ara, sanglotant, assenyalen una màquina expenedora de juguetes que hi ha just darrere seu. Els pares hi accedeixen. Un pic, dos, tres... Cada vegada empenyen la seva cadira i li remenen la taula i el cafè. Ommmmm.

'Mindfulness'. Clar, això és, focalitza la teva atenció, repeteix amb un punt d’ansietat, i es concentra en el diari. Topa amb un reportatge sobre demografia. Des de 1950 la població mundial s’ha triplicat (de 2.500 milions a 7.700), igual que les Illes Balears, que han seguit la tendència general (dels 419.000 habitants el 1950 als 1.115.990 actuals). Quin col·lapse!, s’angoixa. No, no, respira. Ommmm. Improvisa una teoria sobre la relació inversament proporcional entre el desbocament poblacional i la bona educació. Quin desastre, quan més la necessitàvem! Reflexiona sobre la necessitat peremptòria de restaurar les normes d’urbanitat i convivència en un context de saturació humana com l’actual. Ho vol contar a na Yoli, però la veu tan atrafegada...

Bé, ho comentarà amb el terapeuta el mes vinent. Millor encara, procurarà no pensar-hi. L’adaptació no és una renúncia, sinó el camí de la felicitat, diu el manual. Se sent millor. Cerca entre la multitud els ulls de na Yoli. Si no hi hagués tanta de gent, demanaria un altre cafè. Hi renuncia.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF