Universitats: Salt endavant o decadència?

La universitat necessita un canvi de rumb amb urgència. Ja fa anys que sobre això hi ha un ampli consens entre professors, alumnes, gestors i polítics. Però el canvi no es produeix. No hi ajuden ni l’immobilisme espanyol -a l’Estat s’hauria d’impulsar una nova llei-, ni les estretors financeres -especialment en els centres de Catalunya-, ni els frens i les inèrcies organitzatives internes -resistències a la transformació, la competitivitat i la meritocràtica. Cal valentia, gosadia. Mirar sense por els països que ho fan millor.

El sistema ha viscut de renda de l’impuls dels anys noranta, però fa massa temps que pateix a causa de l’infrafinançament i d’una governança que s’ha quedat antiquada, bàsicament perquè tendeix a l’endogàmia. Per què no es poden triar rectors externs? Per què costa tant atreure talent professoral i investigador? Per què no hi ha més autonomia en la selecció d’alumnes? La democràcia interna no pot bloquejar la necessària ambició de millora. I, d’altra banda, no cal discutir si primer calen més diners o si primer toca canviar. Les dues coses van indestriablement unides: més diners sense canvis en el sistema no serviran de res; i canvis en el sistema sense més injecció pressupostària, tampoc. El que toca és un compromís de futur entre el món acadèmic i el polític. Un acord que freni els indicis de desprestigi -només cal pensar en la polèmica dels màsters- i que remunti el desànim general. Tothom té les seves raons, des dels professors (els associats) mal pagats i mal contractats fins a alumnes poc motivats o els rectors impotents. Per revertir la situació, no hi ha més remei que arriscar-se. I sumar.

La universitat és avui molt millor que fa quaranta anys, o vint. Però si no s’espavila pot ser que d’aquí vint anys no sigui millor que ara. L’envelliment de les plantilles és un problema . I l’accés als estudis, també. S’ha trencat l’ascensor social universitari? Estam perdent talent que no arriba? Funciona el sistema de beques? I les preguntes no s’acaben aquí. N’hi hauria moltes més per fer sobre controls acadèmics, sobre projectes de recerca de nivell internacional, sobre la rigidesa burocràtica... Hi ha molta feina a fer. I fa massa temps que se’n parla. La innovació educativa empeny per baix. La universitat no es pot quedar enrere. Es troba en una cruïlla decisiva: un nou salt endavant o una irremissible decadència. És ara o serà tard.