Unió Europea i les línies vermelles d’Andorra

En l’estat actual de les negociacions entre Andorra i la Unió Europea, disposem de prou informació com per poder començar a especular sobre l’eventual incidència que en positiu o en negatiu pot tenir pel nostre país un hipotètic acord en el sentit que ens esbossen. Havent-se ja negociat el primer gran capítol del marc institucional, s’ha entrat de ple en la primera de les quatre llibertats a tractar, la de mercaderies, i vet aquí que comencen ja els problemes importants amb determinats sectors econòmics del país.

Avui encara és vigent l’Acord Duaner amb la CEE/UE del 1990, el qual ha estat molt beneficiós per Andorra, especialment pel fet de passar a formar part de la Unió Duanera pels productes industrials (capítols 25 a 97) i deixar-ne fora els productes agrícoles (capítols 1 a 24), i molt particularment el 24, el tabac, que ha pogut beneficiar-se d’un millor tracte que es traduïa en una inexistència d’aranzels en la importació de tabac, cosa que ha permès durant tot aquest temps poder oferir-lo als nostres turistes i consumidors a un preu molt competitiu i tanmateix, això s’ha vist reforçat per unes franquícies turístiques d’import superior al de la resta dels Estats membres.

Tanmateix, recordem la importància del tabac en les pressupostos de l’Estat, amb uns ingressos previstos pel 2017 que ascendeixen a 106,5 milions d’euros, que representa el 38% sobre els imgressos per impostos indirectes i el 25,5% sobre el total general d’ingressos. La conclusió és prou evident: una partida pressupostària que representa la quarta part dels ingressos de l’Estat es converteix en un tema cabdal en la negociació amb la UE i si no hi ha alternatives convincents que assegurin ingressos futurs comparables, per si sola es converteix en una raó de pes per rebutjar l’acord d’associació de referència.

Justament, a hores d’ara sembla que aquest transcendental acord duaner es troba en perill de derogació com a conseqüència del que les autoritats europees han proposat en les negociacions que estan portant a terme amb els representants andorrans. I és clar, amb la desaparició d’aquest acord, també ho poden fer els privilegis tant sàviament negociats en el seu dia per Andorra, i molt particularment el del tabac.

En aquest sentit s’ha manifestat l’Associació de Pagesos i Ramaders d’Andorra (APRA), els darrers dies, coneixedor del plantejament de la UE consistent en integrar la lliure circulació de mercaderies dels capítols 1 al 97 en el règim general que impera al Mercat Únic Europeu, i ha posat el crit al cel pel greu perjudici que això pot suposar pel conreu de tabac i la indústria i comerç que en deriva.

Els negociadors de la UE estan particularment sensibles a les excepcions en aquest futur acord d’associació, i més després del Brèxit britànic que comportarà unes noves relacions entre el Regne Unit i la UE, no convenint-li a aquesta en cap cas establir règims especials o diferents, ni que sigui amb petits països com Andorra, que puguin servir de base als hàbils negociadors britànics. A més, això fa pensar que el tema de la nostra negociació s’alentirà, cosa que no ens perjudica, donat que a la vista del que se’ns planteja encara cal molta reflexió i un debat negociador intens i fins i tot patriòtic. Tampoc podem permetre que la UE s’acarnissi amb Andorra pensant en no mostrar flexibilitat de cara a negociar amb el Regne Unit. Les realitats i la dimensió d’ambdós estats no són comparables.

Semblaria que l’única concessió de la UE estaria en l’establiment d’un període derogatori de 7 a 10 anys per temes com el tabac o la lliure circulació de persones, encara que a hores d’ara, si no ens ho expliquen millor, sembla clarament insuficient per a la supervivència del país i no s’hi pot estar d’acord.

Es cert que a efectes pràctics, en el cas del acord amb Liechtenstein la derogació temporal s’ha convertit de facto en permanent pel que fa a la lliure circulació de persones però, quina seguretat ens pot aportar una experiència com aquesta si no s’escriu en un paper i simplement la nostra sort roman en mans d’unes institucions europees canviants i que a partir del venciment del període derogatori poden, en funció dels canvis de tendència política o d’altres aleatoris interessos, decidir imposar el nou règim general?

Però no havent-n’hi prou amb aquest posicionament, s’insinua que l’acord amb la UE podria comportar haver de sotmetre’s a algunes imposicions/renúncies en els àmbits social i fiscal, de forma que tot i ser molt diferent la realitat del nostre país en relació a la majoria d’estats europeus, ens veuríem condicionats per l’enrevessada legislació social europea o el que és encara pitjor, podríem perdre identitat i sobirania en l’àmbit fiscal, quan és vital per a nosaltres mantenir la nostra competitivitat en aquest àmbit.

Als negociadors andorrans se’ls gira feina perquè la ciutadania no acceptarà un acord que condemni Andorra a un mediocre i incert futur i caldrà que s’esforcin a escoltar a tots els sectors afectats i sobretot a fer molta pedagogia, especialment de tipus pràctic, centrant-se en els avantatges reals i quantificables per a les persones i les empreses del nostre país.

En aquest sentit, posats a demanar, que també hi devem tenir quelcom a dir per la part d’Andorra, pensem en els avantatges que comportaria resoldre el tema dels accessos per terra i per aire i el desenvolupament de les infraestructures aeroportuàries, per exemple. O, perquè no, demanar l’aixopluc del Banc Central Europeu de cara a donar protecció i solvència al nostre sector financer. O fins i tot, establir acords específics que simplifiquin de forma efectiva i real la implantació de centres educatius a Andorra els títols dels quals siguin clarament homologables a qualsevol Estat membre del Mercat Interior.

Avui, crec poder afirmar que no ens queda altre remei que mantenir-nos molts ferms en la negociació amb la UE, i que hem de lluitar pel manteniment de l’Acord d’Unió duanera del 1990 i les seves especificitats allí pactades. Igualment, que la llibertat de circulació de persones no es pot imposar ni generalitzar atenent a la mida del nostre país i a les seves especificitats, tot i que hi hauria molt a modificar de l’actual règim d’immigració, clarament insuficient per atendre la demanda real del país.

Tampoc podem renunciar ni a la nostra sobirania social ni fiscal i molt menys a la nostra capacitat de negociació amb tercers països que en el futur poden aportar a Andorra una singularitat sobre la que cimentar la nostra prosperitat futura.

I, si finalment ens hem d’entendre d’alguna forma amb la UE, plantegem temes pràctics que justament aportin prosperitat real al país, com acords en matèria de comunicació terrestre i aèria, a nivell educatiu, o també a nivell financer amb l’establiment d’un sistema integratiu supervisor i garantista.

Només hi ha una forma d’assolir un acord d’associació que finalment obtingui l’aprovació de la ciutadania via referèndum: que generi convincents expectatives a la majoria de sectors econòmics, socials i culturals del país.