OPINIÓ

Ultravox

VOX va omplir el palau de Vistalegre de Madrid amb més de 9.000 persones el passat diumenge. És un fet important, però pel que significa de normalitat, que no d’excepcionalitat, la qual cosa el fa encara més preocupant.

Recordem que la ultradreta europea va començar a treure el cap a França a principis dels anys vuitanta, quan aconseguí alguns ajuntaments i un espectacular 10% dels vots a les eleccions europees del 1984. Tot i que mai no ha aconseguit ocupar el govern, sí que ha deixat de ser una força extraparlamentària amb capacitat de condicionar la política francesa. No oblidem que Jean-Marie Le Pen va obtenir aquests èxits inicials en un context de finiquitació del gran creixement dels anys cinquanta i seixanta que va posar per primer cop en dubte l’Estat del Benestar. Eren temps de persistència de l’atur després de superar la crisi del 73, de la qual es culpabilitzava els immigrants de les ex-colònies franceses; sense oblidar que l’Elisi era ocupat pels socialistes de François Mitterrand, pràcticament per primer cop des de la guerra, un fet que no cal minimitzar.

La relació entre la forma de cloure la crisi dels anys setanta i la immigració també es troba en l’arrel de l’aparició de partits d’extrema dreta a Escandinàvia, encara que la seva veritable eclosió es produí en els anys noranta, just després de la caiguda del mur de Berlín i l’ascens de l’emigració des de l’Europa de l’Est i la transformació de la CEE en la Unió Europea mitjançant el tractat de Maastricht. El juliol del 1993, en plena guerra de Iugoslàvia, Ian Wachtmeister i Bert Karlsson, líders del partit Ny Demokrati, clamaven contra l’allau de refugiats bosnians, que, segons ells, amenaçava de malmetre els valors suecs. A Dinamarca i Finlàndia l’evolució ha estat semblant. Mentrestant, a Noruega el Partit del Progrés va aconseguir un increïble 15,5% dels vots el 1997 i es convertí en la segona força del país. El 2013, fins i tot, arribà al poder en coalició amb els conservadors d’Erna Solberg. S’ha d’entendre que aquesta força ha estat clau per explicar per què el país no va entrar a la UE. Així com l’UKIP ho ha estat per forçar el BRÈXIT del Regne Unit. Per suposat, no hem d’oblidar els èxits electorals del FPO de Jörg Haider a Àustria la segona meitat dels anys noranta; els de l’assassinat Pim Fortuyn primer o, després, del Partit per la Llibertat de Geert Wilders a Holanda, així com les perspectives de vot de l’actual Alternativa per Alemanya. Tot plegat ha suposat un enduriment de la política migratòria de la UE i posa en dubte la política de redistribució de fons europeus. Recordem igualment que a Itàlia el populisme i l’extrema dreta es donaren la mà en temps de Berlusconi.

En aquest panorama, VOX emergeix de forma tardana com un més de la família ultra europea, per bé que, com en cada país, adopta motivacions i arguments particulars. Comparteixen un nacionalisme radical compatible amb l’acceptació formal de la democràcia i dels límits territorials dels respectius Estats (el que els diferencia del feixisme clàssic). Espanya és l’únic important per a Santiago Abascal, com també ho és el Regne Unit per a Nigel Farage. D’aquí es dedueix un abrandat euroescepticisme, pel que suposa d’afebliment de la sobirania nacional i de la puresa cultural. És també una reacció de l’Estat-nació contra el procés de globalització, tot i mirant de recuperar la suposada glòria pàtria en temps de sobirania absoluta, en comptes de lluitar per superar les injustícies socials, com planteja l’esquerra crítica amb l’'statu quo' actual. En definitiva, tots els ultrapatriotes, com els denomina Xavier Casals, culpabilitzen els altres, és a dir, els immigrants, la Unió Europea i, fins i tot, l’OTAN, de la precarietat sobrevinguda amb l’era postindustrial. O de la pèrdua de pes de les certeses assolides per la classe mitjana després de la Segona Guerra Mundial.

Tanmateix, la posada en escena de VOX té alguna cosa de particular que no tenen els seus companys de viatge. Al marge de mirar molt més enrere en el temps que no ells, no necessiten immigrants per trobar bocs expiatoris a l’interior del que consideren la seva pàtria. I no hi ha dubte que els catalans en són un.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF