Opinió 24/04/2020

Ubiqüitat de l’escriptura

La força de la subversió segueix amb els seus batecs malgrat la proliferació excessiva, l’abús de la seva funció

i
Josep Carles Laínez
1 min

L’escriptura és discontínua, i causa dolor o neguit. La lectura, tanmateix, per a qui es dedica a escriure, és un contínuum que de vegades es prolonga dintre del somni, passa a la vigília, i s’estén seguint les fases del sol i de la lluna, aturat l’un, i dinàmica l’altra.

Per a les persones que disposen de la capacitat de veure, qualsevol paper és un missatge, i qualsevol pantalla també; fins i tot el cel a l’estiu, almenys en alguna platja, era solcat per una avioneta amb un cartell immens que anunciava productes d’hipotètica felicitat. Des de la sorra, llegíem les lletres en l’aire, mentre l’agost tremolava amb les nostres passes, que encalçaven balons de plàstic sobre el mar. Anys després, en l’adolescència, hi tornaríem per escriure, graponerament, els signes d’algú ‘whose name was writ in water’, i el mar ens tornaria el mirall de la nostra pròpia condemna a la costa de qualsevol adeu.

Tot és escriptura. Ja tot és escriptura, i per això els missatges perden la força del contingut. La paraula no pot ferir, perquè està domesticada; tot i així, i com en el poema de Pessoa, la paraula pot ferir, perquè està domesticada. La força de la subversió segueix amb els seus batecs malgrat la proliferació excessiva, l’abús de la seva funció. Estem tan immersos en la grafia que una societat que en fretura ens produeix una mena de congoixa. Som i no som escriptura, igual que som i no som el personatge que a partir de nosaltres creem.

Hom llegeix per apatia. Hom escriu per inèrcia, sí, però també per voluntat, com qualsevol altre viatge, exterior o no.

stats