L’ocupació de la platja de Palma, Alcúdia i Palma del mes de juny va fregar el 92%. Els creuers varen incrementar un 27,7% la seva activitat durant el primer trimestre de l’any. L’aeroport de Palma té més activitat que mai. I una acaba pensant que la sensació de xafogor ja no és per l’onada de calor que ens ha deixat gairebé una setmana sense dormir, sinó que –vagis on vagis– un, deu, cent turistes t’acompanyen. L’augment del poder adquisitiu del sector turístic és directament proporcional a l’augment de l’angoixa de la població que no en vivim. Les xarxes socials, l’avanç tecnològic, la millora de la connectivitat ens ha fet viatgers i consumidors d’experiències. La paradoxa radica en el fet que volem sentir-nos com els habitants del lloc que visitam, mentre que el lloc que visitam es transvesteix d’allò que creu que pot agradar a un turista. Mallorca no és l’ombra del que fou els anys 50, però tampoc dels 80. I què passa quan un canvia tant que ja no es reconeix a ell mateix? En quin moment vàrem deixar de ballar amb el dimoni per vendre-li la nostra ànima? A mi no em desagrada el turista perquè m’encanta ser-ho. El que em disgusta és aquesta voluntat col·lectiva de canviar per fer la vida del visitant més senzilla, sobretot perquè és la manera més ràpida de perdre l’atractiu. Hem destrossat muntanyes per fer noves places hoteleres. Hem construït una filera d’establiments turístics a la primera línia de la Platja de Palma tot allunyant els residents a una segona línia, convertida en un altre món. Hem tancat les nostres botigues i el cafè de la barriada per obrir la darrera franquícia. I ara Palma ja no és Palma, sinó una ciutat més.
