SociòlegL'exigència d’un grapat de ciutadans alemanys de poder fer ús de la seva segona residència ha caigut a les Illes com una potada al fetge. Ofèn, sobretot, la manca de sensibilitat cap als residents que estam confinats sense cap opció. A mi el que més em sorprèn és la desvergonya quan amenacen la presidenta Armengol de deixar d’invertir a l’illa. Per començar, perquè el model que representen, més que inversió, és una desinversió immobiliària. No és nou: l’anomenat turisme residencial fa molts d’anys que existeix, però no estaria de més aprofitar l’avinentesa per refrescar de què estam parlant. Sobretot perquè, com passa massa sovint, tractam el turisme com un tot, sense matisos, quan n’hi ha, i molts.
La compra de segones residències per part de ciutadans centreeuropeus tingué el seu boom durant la segona meitat dels anys noranta i la primera dècada del segle XXI. Entre altres coses, fou responsable d’un boom immobiliari que és cert que crea riquesa a curt termini, però les conseqüències d’aquest model turístic immobiliari són sobradament conegudes, i continuam patint-les. Amb la crisi, el fenomen perdé interès i encara que els darrers anys la compra d’habitatges per part d’estrangers representa més d’un terç de les vendes, el debat sobre els seus impactes ha quedat ocult. I quan ho ha fet, injustament se l’ha confós amb el lloguer turístic, que, entre altres coses, s’ha menjat tot solet les culpes de l’increment del preu de l’habitatge. I encara que existeixen similituds i vasos comunicants, no és el mateix el lloguer turístic que el turisme residencial.
El turisme residencial basa el seu negoci en la venda d’habitatges sobredimensionant el sector de la construcció, que es veu obligat a construir cada vegada amb més intensitat fins a esclatar com una bolla de neu. El seu impacte des del punt de vista econòmic, sociocultural i mediambiental és nefast a llarg termini. Necessita un consum exagerat de territori per desenvolupar-se i que els preus dels immobles pugin per a perpetuar la seva existència. A més, crea una sobredependència de l’administració local, que acaba vivint en gran part de les llicències d’obra. La riquesa que genera esdevé així un miratge passatger que s’esfuma quan es gasten els beneficis i es torna al punt de partida sense el patrimoni inicial. Insostenible per als petits propietaris però també per a una administració malacostumada a crear infraestructures que després no pot mantenir. Per contra, el lloguer turístic consisteix en l’arrendament temporal de l’immoble, amb menor rendibilitat a curt termini, però amb uns ingressos més estables i sostinguts en el temps tant per al propietari com per a l’Administració.
Conceptualitzacions a part, el turisme residencial és un procés de residencialització del turista que cerca tots els avantatges de ser turista i tots els de ser resident. En ocasions, com el cas que ens ocupa, un neocolonialisme que pretén gaudir ociosament de l’illa sense renunciar a intervenir en la política local de qui espera que s’adapti a les seves necessitats i voluntat. Perquè es pot entendre que un estranger amb segona residència vulgui gaudir-ne, però mai passant per davant dels residents, inclosos els de la seva nacionalitat. I molt manco amenaçant i tractant el govern autonòmic amb prepotència, com han fet, deixant entendre que depenem de la seva existència per sobreviure. No afluixi, presidenta, la gent com aquesta no ens fa falta, no la necessitam. Ja ens aniria bé que els redactors de la carta s'abstinguessin d’invertir a ca nostra.
