Ara mateix, quants de nosaltres estem en condicions d’ubicar-nos en la realitat tan abrupta i inabastable en la qual vivim –o ho sembla?
Potser el primer problema consistiria a definir la realitat per poder determinar en quin grau en fan part les seves derivacions més oníriques, les seves expressions més grotesques. La realitat s’ha esbaldregat severament i s’ha escampat sense control. A aquesta situació, hi hem arribat per impulsos o envestides imprevists d’unes fonts d’energia que no teníem en compte. D’uns mesos ençà, a la Terra, en el seu girar antic, li llenega l’embragament, de manera que la cartografia no pot arribar a fixar els límits de la realitat amb un mínim de solvència: als mapes, n’hi apareixen alguns que ja no són vàlids. Però no hi ha hagut temps de fixar-ne uns altres de durada més sostenible.
L’escenari és ple de fets que desfiguren la realitat o en distorsionen els pilars: ni que sigui d’exemple, valguin aquestes insercions a la llista del PSC (capitosts de l’antiga UD de Duran i Lleida o el nòmada polític Jiménez Villarejo, que potser ha perdut la brúixola, tan necessària sempre i més encara quan fas la travessia del desert).
Una mica és aquest el panorama a poc més d’una mesada de les eleccions a Catalunya, un fet que no afecta només Catalunya, sinó el conjunt de l’Estat i fins més al nord. A Europa estan acostumats a celebrar eleccions sense gaire renou, o amb els decibels justs perquè les persones es puguin concentrar un parell d’hores en les qüestions que estan en joc. Però les eleccions catalanes es presenten al centre d’un remolí huracanat que no permet aquest moment de serenor necessari per prendre decisions serioses. I no sembla que ja hi hagi temps d’esmenar-ho.
Es fa difícil associar el concepte d’eleccions lliures a: líders cívics i governants (democràticament elegits) a la presó; exili voluntari, però rigorosament preventiu, a Bèlgica de part del govern; desenes d’assumptes, especialment sensibles, trescant pels jutjats; sensació creixent d’impunitat de la dreta violenta; i, sobrevolant el passat, el present i el futur, l’ocellot del 155 i la seva ombra infinita. És el que demanaven els Ciutadans i el que els ha concedit Rajoy, amb la sòrdida complicitat dels socialistes d’arreu de l’Estat.
