OPINIÓ

Trump com a símptoma

Els arguments de Donald Trump per deslegitimar els resultats del partit demòcrata a les eleccions del dimarts passat s'assemblen molt als del cop d’estat del 36 a Espanya i als dels seus hereus, aquells que encara ara justifiquen aquella ignomínia perquè l’esquerra era pitjor. També coincideixen en l’estratègia d’equiparar la moció de censura a Rajoy a un cop d’estat i de categoritzar com a "socialcomunista i separatista" l’actual govern, fent servir la mateixa terminologia que feren servir els franquistes als seus catecismes durant quaranta anys. La propaganda –acompanyada de tota casta de fake news– també és una de les característiques dels règims autoritaris, com ho és la normalització de la presència de brigades armades pro-Trump als carrers els darrers temps.

El problema de l’accés de Trump al poder el 2016, quan fins i tot era un candidat excessivament histriònic fins i tot per al partit republicà, és que en aquests quatre anys ha naturalitzat una manera de fer política que supera les faules de les sèries de Netflix. Però el pitjor del seu llegat (independentment que Biden finalment guanyi les eleccions, com semblen indicar les xifres en el moment de tancar aquest article) ha estat un ús de la política desterrat tant d’Europa com dels Estats Units des dels anys 30 del segle passat, que genera una tremenda polarització social, trencadora de la convivència social i democràtica.

El business is business del món de l’economia i les finances (tot val per aconseguir el màxim benefici a costa del que sigui) ha fet molt de mal a la societat, amb uns nivells de desigualtat social que no aturen de créixer, especialment des de l’anterior crisi i ara, de nou, amb la pandèmia. Allò lamentable és que aquell capitalisme sense regles que volia un estat empetitit, ja no es conforma amb allò: vol aplicar les seves regles mancades d’ètica de cap mena al món de la política i la societat. Thatcher i Reagan varen començar la feina –recordau allò de la dama de ferro, que "la societat no existeix"–, i Trump, aparentment un pallasso, l’està rematant, amb un cost social inassumible.

Trump és una metàfora del que representa el neoliberalisme radical no sols com a projecte polític, sinó com a model social. La societat només té sentit en tant que produïm i consumim, i la resta no compta, com s’ha vist amb la gestió del coronavirus als Estats Units, i a altres països (sense anar més enfora, la presidenta de la Comunitat de Madrid és una versió mesetaria de Donald). Els neoliberals varen aconseguir deshumanitzar l’economia, separant-la de la política ("la distribució és cosa dels polítics, no del mercat", deien). Ara, hem arribat a un punt en què la política tampoc no s’ha de ficar en res, perquè això va en contra de la llibertat dels individus. Aquest és el marc mental del mandat de Trump, que, més enllà de la caricaturització del personatge i dels seus seguidors (alerta, no dels seus votants!), representa al meu parer un tomb important en la simbiosi entre capitalisme i democràcia representativa d’ençà de la II Guerra Mundial. Fins i tot en temps de la Guerra Freda, quan una potència del bloc occidental intervenia en un conflicte a qualsevol país del món ho feia en nom de la democràcia. Ara, per a més inri, la principal potència mundial que és la Xina comparteix amb Trump més coses del que sembla: en el fons, Xi Jinping amb el seu expansionisme fa allò que Trump voldria fer: una 'America great again', encara que això tingui com a dany colateral la democràcia.

Tot això (ens) passa, entre altres coses, perquè el capitalisme torna cada vegada més oligopòlic amb cada crisi, i l’actual no és una excepció. El capitalisme està prescindint episòdicament de la democràcia, després d’haver trencat la relació amb el demos que suposava el contracte social de l’estat del benestar. La qüestió és si, després d’aquestes eleccions nord-americanes, aquest procés serà reversible. El pessimisme de la raó em fa pensar que Biden i el que representa no són la millor opció per liderar un canvi de rumb en aquesta deriva, però l’optimisme de la voluntat em recorda la fortalesa de la societat civil nord-americana i la quantitat i qualitat de noves lideresses al partit demòcrata amb discursos clarament feministes i d’esquerres que han retornat la confiança en la política a molta gent. El canvi i la continuïtat no són sols a la batalla electoral entre Biden i Trump, sinó al si del mateix partit demòcrata.

Ja veurem com acaba tot, o com recomença, però sobretot ens hauria de preocupar la deriva local de tot plegat. A casa nostra, els imitadors cañís de Trump ja varen entrar en escena en les darreres eleccions i cada dia demostren que estan disposats a treure profit del malestar social, costi el que costi. Són la reacció, però, com als Estats Units, molts es pensen que representen el canvi.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF