A la fi s’ha desvelat el misteri i ja tenim consell de ministres (i ministres). Després de l’aprovació 'in extremis' (i gràcies als vots del PNB) de la moció de censura de Pedro I 'el Garrit', aquests dies han anat degotant capítol a capítol, 'cliffhanger' rere 'cliffhanger', les ministres (i els ministres) del govern més efímer, més femení i més gaier de la democràcia espanyola. Una setmana d’infart que la meva amiga Cati Moyà, reina de la ràdio vespertina àdhuc analista excelsa de les anades i tornades de la política planetària, va resumir-me en un titular que mereix estar emmarcat a la casa de tota persona amant dels axiomes: “Des de #Perdidos que no m’havia enganxat tant a una sèrie”. Perquè precisament això és el que ha aconseguit Pedro Sánchez, enganxar-nos al serial de la seva legislatura quan ja l’havíem desnonat de les nostres vides feia mesos. Màrqueting, bon ull per saber triar el millor moment, ganes d’'épater les bourgeois'... Podem posar-li el nom que vulguem però fa dies que ningú no parla de res pus que no sigui la sorpresa de certs nomenaments i de la bonhomia d’aquest consell de govern de catàleg. I quan estàs en minoria minoritària i minoritzada i tens uns pressupostos amb els quals no podràs fer gaire cosa fora del guió preestablert, aquesta carta de presentació és la jugada mestra d’algú que feia temps que esperava amagat sota una mata que arribàs l’oportunitat de dir “soy yo la que sigue aquí”. I així ha estat. I ja em perdonareu que citi Marta Sánchez emperò des que és la reina dels himnes i s’ha tornat a declarar socialista, era qui millor podia posar banda sonora a aquest escac i mat de Pedro I 'el Garrit', l’au fènix de la política contemporània.
Primer ens va presentar els ministres més coneguts, amb els quals volia tranquil·litzar els mercats i enviar un avís per a navegants: Borrell, l’home desinfectant, i Carmen Calvo, la Stalin socialista que va anar a negociar a la Conferència de Ialta del 155. Després arribaren els perfils tecnòcrates, el ministre astronauta i, finalment, els ministres gais. Com a membre destacat de la comunitat LGTB illenca tothom em demana si estic alabat. He de dir que m’encanta el missatge provisibilitat que ens ha enviat Pedro Sánchez emperò no sé si són els més escaients per al càrrec. Fent una mica d’hemeroteca, trobes que Grande-Marlaska, flamant ministre d’Interior i il·lustre estiuejant de Pollença, va ser el responsable d’arxivar la causa del Yak-42 de Trillo i qui també va obrir judici oral als humoristes d’'El Jueves' pel coit reial de Felip i Letícia. Amb aquestes joies a les beasses, és comprensible que l’alegria de molts habitants del bell país on els homes desitgen els homes sigui més aviat minsa i una mica cautelosa.
En el cas de Màxim Huerta no acab d’entendre el rebombori. O sí que l’entenc i, de fet, pens que el varen nomenar amb nocturnitat i traïdoria perquè focalitzàs tota l’atenció mediàtica mentre la resta del govern s’encarregava de les coses ‘importants’. La cultura, governi la dreta o l’esquerra, sempre ha estat un terreny abonat de promeses i d’inconcrecions i una molt bona medalla que tots volen penjar-se emperò a la qual ningú es pren la molèstia de dar-li una mica de lluentor. Això sí, amb vista a futurs nomenaments, fora bo que tots posàssim el mateix llistó a l’hora de valorar un ministre. No sabia que desconèixer el món del futbol i negar-te a fer esport et negava la possibilitat d’exercir un càrrec. És una llàstima que als seus antecessors ningú els hagués fet un test de cultura bàsica per saber si Saramago era una dona o un home. Però, una vegada més, el país anomenat Espanya ha deixat molt clares les seves prioritats.
PS: Primer una 'selfie' amb Pedro Sánchez i arriba a president. Fa un mes i mig entrevist Màxim Huerta al 'Fons d’Armari' d’IB3 Ràdio i el fan ministre. Jo no vull dir res però, a aquest pas, vaig camí de ser la #PaquitaSalas de la política espanyola. Ja ho diu ella: “Júntate a mi y habrá éxito”. Talment jo. Com que a Balears només ens ha tocat una direcció general encapçalada per Carmen Orte, no perd l’esperança que encara em facin cosa. Esper no quedar-me esperant com Godot i que la trucada arribi aviat. Creuau els dits per mi.
