Professor i escriptorTigres. El poema The Tyger, de William Blake, és un dels més cèlebres de la literatura en anglès. Va ser publicat el 1798, quan el Romanticisme era encara l’aroma d’uns temps nous que esclatarien darrere el tombant de segle. Blake, poeta, pintor i visionari, hi va descriure una bèstia amb foc als ulls, una criatura de ferotgia satànica i de bellesa hipnotitzadora. Com molts dels grans símbols de la literatura universal, el tigre de Blake no ens revela tots els seus secrets ni a la primera ni a la desena lectura, però ens queda gravat en un racó de la memòria. Blake degué veure un cadell en captivitat, i degué imaginar extensions de naturalesa indòmita per on corria l’animal llegendari. No crec que puguem saber quants de tigres vivien al planeta a finals del s. XVIII, però segurament més dels 100.000 que s’estima que hi havia un segle després. Avui en queden entre 3.000 i 4.000, i la lleu millora de les poblacions dels darrers anys no l’ha eliminat de les llistes d’animals en perill d’extinció. Bé, cal completar-ne la xifra: hi ha entre 3.000 i 4.000 tigres en llibertat a Àsia, una xifra inferior als més de 5.000 que viuen en captivitat als Estats Units. Molts d’aquests no estan registrats, i tots són un caprici d’un món que ha perdut el sentit del que és la naturalesa. En un planeta en què els humans i els animals que mantenim per a la nostra alimentació constituïm el 96% de la biomassa total dels mamífers. Aquesta dada exemplifica que la naturalesa pristina que inspirava Blake és poca cosa més que vestigi, romanalla. Decorat. Passat mític. I l’animal sagrat és una mascota.
Coales. La xifra dels mil milions d’animals morts a causa dels incendis d’Austràlia ha rodat per les publicacions en paper i electròniques de tot el món. Animals vertebrats, s’entén. Per internet corren moltes coses, i no ens ho podem creure tot, però una recerca dels articles apareguts respecte d’aquest tema indica que la dada és certa en allò essencial: només és possible una estimació aproximada, però sembla que sí, que podem parlar d’un cataclisme d’aquest ordre. Un moment determinat va saltar, i va rodar com la pólvora, la notícia que el coala havia esdevingut un animal “funcionalment extingit”. En aquest cas, però, hi ha hagut desmentiments posteriors. Però el focus sobre el coala ja estava posat i les xarxes s’han inundat de fotografies de coales desvalguts, de coales envoltats de flames o de coales assedegats. El poder de la imatge: és més efectiva la dada dels mil milions d’animals morts o la fotografia del coala a punt de morir deshidratat? El gran col·lapse de la biodiversitat també pot donar lloc a ratxes de sentimentalitat mediàtica, com la fam al món o les crisis de refugiats? En qualsevol cas, les fotos dels coales tampoc no ens han portat els canvis contundents de model de producció i consum que el món necessita. Sembla difícil no pensar que sempre ens quedaran els peluixos. Avui el peluix és la forma per excel·lència del coala, la que tots hem vist i tocat. Quants de coales de peluix hi deu haver al món per cada coala de veritat? Deu, cinquanta, cent? La naturalesa ara és això: matèria primera per a la indústria de la joguina i dels dibuixos animats.
Vell marí. Torn a la poesia (cadascú té les seves inclinacions) i m’acost a ca nostra. Molts recordau els primers versos del poema La sirena, de Joan Alcover: “Jo sé una cala profunda / on habita el vell marí”. La foca nostrada neda plàcida per l’escenari màgic on ha d’aparèixer la fantasmagòrica dona peix. És menys conegut, però Costa i Llobera també esmenta els vells marins en alguns dels poemes en què fa del paisatge marí de la serra de Tramuntana una imatge de la grandiositat de la naturalesa. Costa devia saber molt bé que les “foques amb potes de peix, descendents d’una dea marina” de què parla un passatge de l’Odissea només podien ser vells marins, i devia endevinar que aquelles criatures eren molt més abundants en l’època d’Homer que en la seva. Tot això ho vaig pensar fa poques setmanes, quan vaig topar un tuit del compte @SlowLifeMenorca amb fotos dels darrers vells marins vists a les Illes Balears. Un va ser mort per uns pescadors entre l’illa dels Porros i el cap de Cavalleria, a Menorca, el 1958. El mateix any uns guàrdies civils en mataven un a Cala Tuent. Alcover i Costa vivien en uns anys en què els esperits més sensibles ja podien veure com les criatures del nostre mar i de les nostres muntanyes parlaven d’un passat que moria. Mentrestant, els pescadors seguien matant els vells marins, per la pell, pel greix o perquè no els fessin la competència amb el peix. En el vell marí, i almenys pel que fa al nostre redol (l’animal perviu, molt seriosament amenaçat, en altres àrees), s’ha consumat la transformació: d’animal viu i part del teixit de la natura ha passat a ser una criatura refugiada, com si fos en una urna de vidre, en els versos dels poetes. Un bell decorat, però un decorat.
