Transbord

Em diuen que tancarà aviat. Em sap molt de greu, però no m’estranya. No m’estranya, però em sap molt de greu. El que passa és que fer-se gran t’ajuda a relativitzar: els negocis, com les persones, neixen, creixen i, quan els arriba l’hora, desapareixen. El model de negoci de la música ha sofert una transformació extraordinària, indeturable: la natura etèria dels sons lliguen molt bé amb el món evanescent digital, al contrari del que passa amb la lletra impresa, que necessita sempre una certa materialitat. Ara, en caixes en un garatge, tinc centenars de discos de vinils i CD que no puc escoltar, però que puc recuperar –amb un so acceptable– en un parell de clics, i allà on vulgui.

Tanca Transbord, diuen, i deixa, això sí, una impressió vivíssima, una espineta clavada. Aquella botiga venerable, amb aquelles vitrines, a la dreta de l’entrada, ocupades per unes inversemblants planxes i cafeteres, amagava a dins milers de tresors, i sempre m’hi acostava amb l’emoció de la descoberta. Cada vegada que tenia quatre duros per gastar-me hi anava, amb la seguretat que en sortiria molt més ric. Visita rere visita, coneixia perfectament la topografia dels calaixos dels LP (sí, allò que els mil·lennistes no saben ben bé que és). I, amb l’edat, vaig anar descobrint les meravelles de la segona planta. El Josep Maria, sempre atent a les novetats, aconsellava. Té, aquesta versió t’encantarà. Ha arribat el darrer disc del Hopkinson, mira. Educació sentimental, educació sensorial, una cultura musical feta compàs a compàs. Tot això quedarà en el record, naturalment. I no és poca cosa.