Tinent de batle de Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge Digne de PalmaEscriure aquesta tribuna un dia com avui implica una gran responsabilitat, perquè és especialment difícil no caure en els tòpics quan un home parla del 8 de març, Dia de la dona.
Podria parlar de les dades objectives i contrastades, reals, que demostren com, encara ara, les dones perceben salaris més baixos que els homes per fer exactament la mateixa feina. Podria parlar de les morts per violència masclista, una xifra esgarrifosa que no disminueix, la plasmació irreversible d’una violència que exerceixen els homes contra les dones i que té múltiples formes menys definitives, de vegades gairebé igual de dramàtiques, de manifestar-se. Podria reproduir aquella conversa que vaig sentir no fa gaire a companyes de lluites menors de 40 anys i que recollia una dada trista i miserable: gairebé totes havien patit alguna agressió sexual, més o menys greu, al llarg de la seva vida. Podria parlar de com les tasques domèstiques encara recauen de forma majoritària sobre les dones (la cura dels infants, de les persones dependents, les feines de la casa...), fins i tot en grups socials amb un nivell d’estudis i d’edat que, tenint en compte les dècades que fa que en parlam, ja tocarien tenir-ho més que assumit.
Una dona un dia em va dir que els homes, pel simple fet de ser homes, érem i seríem masclistes. Aleshores no vaig estar d’acord amb la seva afirmació, segurament perquè no l’havia entesa. Potser era massa jove. Ara sí que l’entenc. Podria parlar-vos de totes aquestes coses fent un esforç d’empatia sentida, amb exemples propers que tenen nom i llinatges; fer frases carregades de consciència i compromís, ben sinceres... I tanmateix obviaria així la meva responsabilitat com a home. Perquè, no ho oblidem, aquestes desigualtats, aquesta injustícia, aquesta concepció del món i dels seus mecanismes de funcionament, les hem provocades els homes al llarg de la història i les mantenim, de manera més o menys explícita i conscient, en el present.
Segles d’història no es poden contrarestar només amb plans d’acció –imprescindibles–, i compromisos i pactes socials –també essencials–; les tradicions masclistes que impregnen les nostres cultures no s’esborren sols amb declaracions d’intencions col·lectives... Per això, vull fer una crida als homes valents perquè comencin a penalitzar socialment, de bon de veres, aquells tics micromasclistes o tocs obertament masclistes que conviuen de manera quotidiana amb nosaltres. I que com a homes, per convicció o per vergonya, per costum, comoditat o por, tampoc no ens atrevim a qüestionar, a rebutjar i a reaprendre. Mantenir rols injustos amb les tasques domèstiques; consentir tenir dones feineres a la recambra mentre els homes sortim a les fotos; mantenir barreres que el nostre ego ha construït; potenciar horaris i una concepció masculina i masclista del treball; posar barreres arquitectòniques a les dones. En suma, crear un món on els sostres de vidre impedeixen a les dones aconseguir la plena igualtat.
Ens sobren mascles alfa, també en política, i ens falta empatia i voluntat de construir. Cal construir una societat que incorpori plenament la visió del món de les dones. Una societat basada en els valors de la proximitat, de la col·laboració, del suport als més febles. Una societat basada també en una nova manera de veure el nostre entorn més pròxim, que ha de canviar de perspectiva per ser més amable, més col·laboratiu, més resilient i més obert a la diversitat. Necessitam més espais per a la convivència i menys per al cotxe; més espais per a la col·laboració i menys per a la competició; més espais per als projectes col·lectius i menys per a l'individualisme salvatge. Necessitam pobles i ciutats construïts des d'una perspectiva femenina, que posin més èmfasi en la participació, en la conciliació i en la recuperació de la fraternitat. Una ciutat més amable per a les dones també ho serà per als infants, per a la tercera edat i per al conjunt de la població. Volem carrils bici, eixos cívics, zones verdes, transport públic, serveis públics de proximitat, accés a la cultura, economia solidària... En definitiva, feminitzar radicalment les ciutats per ser les millors ciutats.
La Humanitat afronta grans reptes (el canvi climàtic, l'augment de les desigualtats, les guerres, l'amenaça nuclear...). Les polítiques impulsades des de la testosterona ens han duit fins a un món cada vegada més inhabitable. Si els homes no contribuïm a canviar totalment el camí emprès, seguirem sent responsables actius o passius d'aquesta dinàmica històrica de corrupció masclista de la societat. El segle XXI serà el de les dones o no serà. I ho ha de ser, pel bé de totes i tots.
