OPINIÓ

Tothom sentenciat

Amb tota l’empatia amb els presos polítics i les seves famílies per la situació tan dolorosa que pateixen, la sentència que aquest dilluns ha emès el Tribunal Suprem espanyol condemna tothom a la submissió. Si més no, és el que es pretén. S’ha parlat de revenja, i sí. Es constata en les declaracions de la immensa majoria dels líders de les formacions polítiques d’àmbit estatal. Però també i potser sobretot la sentència vol ser un avís per a tota la població del territori espanyol. Catalans i no catalans, independentistes i no independentistes, tota persona que defensi el dret a decidir i a la dissidència pacífica s’ha de sentir avui interpelada, i ferida, amb la intenció de ferir-te de mort, que és aquesta pretensió de retallada flagrant dels drets i les llibertats democràtiques.

Un avís judicial i polític que du a pensar que qualsevol manifestació massiva pot ser processada i condemnada per sedició. Considerat provat que als fets jutjats no hi va haver violència, cal demanar-se on es fixa ara el límit –en quants de milers, en quants de centenars de manifestants?– de la mobilització tumultuària. I per als que encapçalen les manifestacions, llegeixen els manifests de protesta i fins i tot demanen tranquil·litat a la resta de participants, com és el cas de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, l’advertència és de condemnes brutals.  

Un avís polític, amb el suport judicial, que deixa clar que hi ha debats a Espanya que es poden encetar i d’altres que no, i que no són els representants del poble sinó els instruments de l’Estat els que ho decideixen. I si els debats que no interessen s’enceten via parlamentària, com és el cas català i com ha de ser en tota democràcia parlamentària, la condemna per a qui permet el debat que li demanen la majoria de forces polítiques, es pot esperar més de deu anys de presó, que és el cas de Carme Forcadell.

Un avís judicial i polític per als governants que vulguin complir el programa electoral no il·legalitzat pel qual han obtingut confiança, això si contravé els principis de l’Estat. I no el contravenen ni el masclisme, ni la xenofòbia, ni el maltractament animal, ni tampoc la justificació de la violència que fan alguns partits ben asseguts al Congrés. I no el contravé, tampoc, el suport ignominiós a l’atac turc al poble kurd de Síria. No, la condemna duríssima arriba per treure unes urnes al carrer, per organitzar un debat parlamentari i per encapçalar mobilitzacions pacífiques. Se n’ha de prendre nota.   

Venim i som en un període de continuades violacions de la llibertat d’expressió (la que afecta el mallorquí Valtonyc, sense anar més enfora). Venim i som en una època d’atacs a la llengua i a la cultura pròpia. I som en el moment en què es condemna tothom a creure, sense lloc a desobeir pacíficament. De tot això se n’ha de prendre nota, no per desactivar-se des de la por, que és el que es pretén, sinó per actuar totes i cadascuna de les vegades que calgui. Per començar, a les mobilitzacions d’aquests dies i dels que vindran, també a les urnes que ara tenim tots a tocar, i sobretot a demanar que davant un conflicte polític, aquí o allà del territori de l’Estat, s’estableixi un procés polític i no la repressió.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF