SI AIXÒ ÉS GUERRA...

Torres i pronoms

Fa dies que hom només parla del xaletet de Pablo Iglesias i Irene Montero, els #Pablenes com els han batejat ara, i em fa gràcia sentir una vegada i una altra els seus defensors tot bramant que ser d’esquerres no és sinònim de ser pobre o de ser un tiradot. Totalment d’acord. El model d’esquerra pollosa que només pot vestir de C&A i beure Larios barat fa temps que ha passat a la història i no l’hem de rescatar ara. Si creiem en la societat del benestar és perquè tots volem estar bé. No només aquells que hi han estat sempre i els toca un peu allò que tu puguis opinar de la seva opulència.

El problema dels #Pablenes és que sovint, com ens passa a tots els mortals, són víctimes de les seves paraules. Iglesias, quan feia campanya per a les darreres generals, va anar a tots els programes d’entreteniment de totes les televisions que el convidaren i poguérem veure el vessant més 'campetxano', talment el rei Joan Carles, d’un polític que volia anar a l’hemicicle per reformar-lo des de dedins. Mentre corria amb n’Ana Rosa 'cheveux au vent' pel seu barri obrer i saludava els veïnats i berenava de torrades amb 'salmorejo', també deixava anar el seus discurs de crítica àcida sobre aquells polítics que no tocaven el carrer i no sabien què era anar en metro ni quant podia costar un cafetet. Molts de votants li compraren la retòrica i se’l cregueren. El drama ha vengut quan l’hemicicle que volia reformar l’ha devorat pels peus ara que ha de ser pare, com Saturn amb els seus fills, perquè no ha estat capaç de veure que una casa de 100 milions de les pessetes d’abans era difícil de pair després d’haver confessat en romeria laica que precisament això seria el que ell mai faria. Coherència, en diuen.

Iglesias ha estat humà i s’ha perdut per la boca. Les torres d’ivori existeixen des que el món és món, emperò, en política i en la vida, el que no s’ha de fer és criticar la torre del teu veïnat mentre vas pensant a demanar una hipoteca a trenta anys amb la qual pagar una casa amb piscina, acabats de marbre i raconet 'chill out' per als convidats. “De Pedralbes (el palauet de la infanta) a Galapagar (el refugi d’hivern del tsar Iglesias)”: aquest és el titular que ha regalat als seus enemics i, com esperaria qualsevol persona amb dos dits de món i estudis en ciència política, el #TDTParty s’hi ha tirat al coll. També ha donat més munició a un home com Albert Rivera, que ja fa mesos que viu a una caseta d’'aperos' d’un milió d’euros a Pozuelo. Els dos homes que trencaren el bipartidisme a Espanya han patit la síndrome de la Moncloa sense haver tengut la necessitat de trepitjar les cambres de tardor de tan magne edifici.

No obstant això, tots, d’una manera o d’una altra, ens hem construït les nostres torres particulars. Jo mateix visc a una sense ser-ne del tot conscient. El fet de ser feliç i haver crescut acompanyat de gent que t’estima i que és de la teva mateixa corda fa que perdis de vista que n’hi ha molts que no han tengut la mateixa sort. Com a home blanc, amb estudis, catalanoparlant, cisgènere, homosexual i catòlic que mai ha tengut problemes greus, he viscut dins una bombolla en la qual la meva realitat és la meva norma.

Mai m’han discriminat a una feina per ser un home que estima altres homes, emperò cada dia es publiquen estudis que corroboren que milers de persones oculten la seva identitat per por de ser acomiadats. Com a catalanoparlant, tenc la sort de fer feina en mitjans en els quals puc escriure, xerrar, cantar i dir tots els dois que se m’acuden en la meva llengua. Però el famós 155 ha posat sobre la taula un odi antic l’alè del qual feia anys que poca gent sentia al clotell. Com a home, mai he patit l’assetjament o la por que sé que han patit algunes de les meves companyes. I així, podria posar-ne mil exemples més. Les torres d’ivori són massa fàcils de construir si has tengut la sort de néixer a l’hemisferi adequat. I convendria no oblidar-ho mai. I si us fuig del cap, pensau en aquests versos de Pedro Salinas: “para vivir no quiero / islas, palacios, torres / ¡Qué alegría más alta: / vivir en los pronombres!”.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF