Aquesta setmana l’OCB i la Conselleria de Cultura han posat en marxa un programa que han titulat Cinemacat. Consisteix a oferir cada dijous, durant un mes o dos, una única sessió de cinema en català.
Em consta que, al cap de l’any, no és l’única proposta en aquest sentit; però no he pogut evitar visualitzar la cartellera cinematogràfica de Mallorca i demanar-me quin percentatge deu significar-ne, aquest cicle o el conjunt d’aquesta oferta.
Segurament, que hi hagi qui torni a començar de quasi zero des del voluntarisme més lloable m’hauria d’aportar alguna cosa semblant a un poc d’esperança, però el fet és que m’ha acabat provocant una sensació entre la melangia i el ‘déjà vu’. Com si de cop tornàs a ser al 1985.
Sense entrar en el debat complex que el tema requereix (que passaria per oferta televisiva, polítiques d’empreses del sector, demanda i consciència social i, a la llarga, voluntat política, i poder i marc legal –sobirania?– per aplicar aquesta voluntat), la qüestió és que en quaranta anys de Constitució i “especial respecte i protecció” i en la ja dilatada trajectòria autonòmica, no sembla que haguem avançat gaire en un aspecte que, des del punt de vista de la normalització de l’ús de la llengua, de la supervivència de la meva llengua, no deixa de ser important.
El nin monolingüe de Bauzá ho deu passar ben malament si vol anar al cinema, que és com dir que aquesta realitat magrenca no alterarà el discurs que es vol fer dominant sobre alliçonaments i imposicions. Segur que troben la manera de dir que aquest petit programa és una agressió violenta, una forma més del catalanisme corrupte, pròxima a la malversació. Dic, els que com el senyor Company després tenen la barra d’afirmar que “s’ha d’estimar igual les dues llengües”.
Que venen a ser els mateixos que periòdicament treuen la processó que demana que els metges de la sanitat pública no m’entenguin (i em puguin enviar a rodar, com no seria la primera vegada que passa, ni aquí ni a València), els mateixos que ara van a protestar al senyor Sánchez pel decret sobre l’ús de llengües oficials a la Comunitat Autònoma, i concretament per l’article que indica que les comunicacions de l’Administració autonòmica adreçades a òrgans de l’Administració de Justícia radicats a les Balears o a l’àmbit de la llengua catalana s’han de fer en català. Que és un decret que va aprovar cap al 1990 el govern d’aquell conegut radical catalanista Gabriel Cañellas i que havia derogat el molt constitucionalista Bauzá.
És mal de fer no associar això a les quasi brometes gens humorístiques que es permet la Sala del Suprem que ha de jutjar els presos independentistes quan aquests demanen declarar en la pròpia llengua, en la “lengua materna”.
Com si no sabéssim que hi ha una mena de cinturó dissuasiu, que massa sovint a aquesta terra nostra adreçar-se en català a la Justícia, o a la Policia, implica un plus de risc, de possibilitat de problemes, que no tothom i no sempre està disposat a assumir.
I, amb tot, per molt que ara mateix toqui ser ‘cool’ i apuntar-se a la cosa de les identitats líquides i les no pertinences, aquest servidor continua pensant que cert sentit de l’arrelament, certes identificacions bàsiques, a aquest món d’identitats múltiples i simultànies, són una defensa necessària contra la intempèrie i les alienacions bèsties del mercat consumista, que inclou ja el consum de marques electorals i d’ideologies que no deixen de ser el que pretenen: oncletomisme, alienació, veure el món des de la perspectiva de l’enemic.
Aquest servidor se sent en bona mesura a casa en dir bon dia i rebre un bon dia per resposta. Venc a dir que no em basta dir bon dia i que no m’insultin ni m’atupin; que no es tracta que em deixin, perquè hi tenc dret.
Com m’hi vaig sentir, a casa, dimecres a Llucmajor, que presentaven la reedició d’aquesta obra immensa que és ‘Les illes Balears. Mallorca, el sud i el sud-est’, de Vicenç Rosselló i Verger. I quan vaig sentir aquest eminent geògraf, un dels pares de la geografia moderna al nostre entorn, un savi actiu a 87 anys: “—No m’he adaptat al bilingüisme. Pens en mallorquí, en català de Mallorca, i des del 1973 faig les classes en valencià, català de València…”.
Es tracta d’això.
