FORABROMES
Opinió 19/06/2020

Tornar enrere per poder anar endavant

i
Cristina Ros
2 min

PeriodistaARA QUE LES INSTITUCIONS públiques han començat a moure -més lentes que la darrera d’una cursa de tortugues- els plans que anomenen de xoc i de reactivació del sector cultural, potser és el moment de pensar que a vegades i en certs sentits cal tornar enrere per poder anar endavant. És un exercici que la vida poques vegades ens deixa fer: detectat l’error i/o les mancances, anar a aquell punt de partida o, si més no, al lloc on la ruta va prendre una mala desviació, i tornar a fer el camí.

Podem recular fins a la República, quan es posaven les bases per a una cultura més igualitària, més plural, amb una perspectiva tant local -sense prejudicis- com universal, més fonamentada en la creació que no en la producció i, sobretot, una cultura que per força ha de partir de l’educació i la formació. Així es començava a treballar, des de la base i cap amunt, com es comença qualsevol construcció que vol aguantar-se dempeus. Però al Règim això no li convenia, ni a les elits que l’envoltaven. El poble no ha de ser culte, pensaven, i, a més, ha de ser un i centralitzat, qualsevol desviació en aquest sentit és incontrolable.

Després, a les Balears, ja se sap, la darrera dècada i mitja de la dictadura hi va imposar un element tant o més demolidor culturalment: turisme, turisme i res pus que turisme. La cultura no només seria espanyolista i elitista, sinó que també seria l’entreteniment dels visitants.

Així, es va deixar de crear estructura cultural per construir infraestructura. Potser sigui aquest el punt de màxima desviació, el qua ha marcat grans diferències entre uns països, unes comunitats i unes altres. Aquí ja no es partia des de la base, no es posaven els fonaments, sinó que es treballaven les coses de dalt. La cultura , ja deslligada de l’educació -com si poguessin deslligar-se-, es va entendre i es va fomentar com a activitats -en els darrers temps, com a indústria i consum-, i no tant com a pòsit, i no gens com un brou que ha de cuinar tota una població.

La pandèmia del covid-19 ha evidenciat la manca flagrant d’estructura cultural. Si els treballadors de la cultura han patit i pateixen tant aquesta crisi és, sobretot, perquè no disposen d’una plataforma sòlida en la qual posar els peus. A la resta de la població, a la qual tant s’ha desvinculat com a actor cultural, tot això ja ni li va ni li ve.

Ara, els plans de xoc i de reactivació són necessaris perquè hi ha una infraestructura, uns professionals, una petitíssima indústria i unes activitats que s’han d’alimentar. En aquest sentit, convé continuar endavant, posant pegats, com s’ha fet de fa molt de temps. A la vegada, però, convé destinar una part important dels esforços i recursos -humans i econòmics- a mirar enrere i començar a aixecar l’estructura de la qual, en alguns casos, no tenim posada ni la primera pedra.

stats