Una de les paradoxes més doloroses de la vida en democràcia passa per haver d’acceptar la convivència amb els que sembla que ni volen conviure amb tu. Hem d’escoltar els que no ens volen escoltar a nosaltres; hem d’acceptar de viure amb els que ens consideren a nosaltres inacceptables.
Tolerar els intolerants; permetre que s’expressin els que voldrien fer callar tots els discursos que no són com el seu. La llibertat implica això, almenys fins que el pacte no es trenqui, cosa que pot passar, curiosament, gràcies als drets que permet la pròpia vida en democràcia. Hom es pot presentar a les eleccions dient que vol posar fi a les eleccions.
Alhora que es reclama respecte envers les pròpies opinions, es mira de ridiculitzar i silenciar els altres amb una retòrica a prova dels fets, tot basant-se en la mala bava, el ressentiment i l’ànsia boja de poder. L’ascens d’aquest tarannà autoritari a l’estat espanyol, amb la possibilitat de sobte real que la dreta neofeixista ocupi escons i regidories pertot, no hauria de sorprendre ningú que s’hagi dedicat a ensumar el panorama del país durant l’última dècada.
Eduardo Mendoza, en un pamflet pretesament moderat sobre el tema sobiranista, afirma que el franquisme va ser una cosa massa mediocre per perdurar a dia d’avui; és a dir, que al franquisme se’l blanqueja o exculpa no només per les seves virtuts suposades, com fa encara la dreta, sinó també pels seus vicis, com fan els intel·lectuals d’esquerres. Perdonem-los perquè eren beneits. Tot això a mi no m’entra dins la mollera.
Aquesta tasca de neteja del pòsit feixista és la que habitualment es coneix a Espanya com a Transició, però ja sabem que no va ser més que una mascarada, un intent de maquillatge que fins i tot va poder arribar a convèncer l’extrema esquerra que el país s’havia convertit, en qüestió d’un parell d’anys farcits de morts, en una democràcia perfectament normalitzada. La ferida franquista, infectada de la pesta feixista, no es va cauteritzar; se la va embolcallar de mentides, amnèsia convenientment subvencionada, mites civils que a còpia de repetir-se s’han convertit en veritat, com la murga de la “Constitución que nos dimos entre todos”, que no és més que una altra manera de parlar d’impunitat.
Que les coses es fessin tan malament és la raó per la qual no s’ha sabut crear un nacionalisme cívic, democràtic i assenyat. El nacionalisme espanyol continua amb tots els tòpics i les dèries del franquisme. Des de l’esquerra il·lustrada han deixat que el nacionalisme es podrís escara més, sempre des de la seva falsa superioritat cosmopolita, perquè se’ls permetia comprar-se un xalet i muntar negociets culturals ben llaminers. Si el nacionalisme no el fas tu, te’l fan, i et trobes amb el panorama que ara mateix tenim a l’estat espanyol: no hi ha cap nacionalista que no mostri tots els símptomes del bacil fatxa.
La necessitat d’orgull –cosa natural i moral– s’ha negligit des del punt de vista de la teoria política, però no ha desaparegut d’entre les masses, que continuen freturoses de sentir-se realitzades a través de les fites que el grup és capaç de conquerir. Però aquestes fites no haurien de ser només les esportives o les d’una policia que és capaç d’atonyinar i empaitar i detenir dissidents (costum tan vell com l’orgull d’Esparta pel seu exèrcit).
Hi hauria d’haver un orgull nacional fruit de posseir, per exemple, grans biblioteques, una admirable xarxa de trens, bones autopistes, piscines públiques i aeroports eficients, ser propietaris col·lectivament de grans obres d’art, o d’un aire especialment salubre, o de gaudir d’un seguit d’escriptors que són llegits arreu del món, o de científics que amb les seves investigacions estan fent que cada dia s’allargui una mica més l’esperança de vida. Però no; amb la bandera tapes les mancances, escanyes qui no pensa com tu. Espanya escanya.
