I AQUÍ

Titulitis cum laude

Asseguren que ens ve a sobre una nova crisi. Ho diuen els experts i també la mateixa inèrcia de l’economia, que és cíclica. I mentre l’esperam, ja pagam la llum a preu de canari jove, la benzina més cara de l’Estat amb cèntim sanitari inclòs –què és exactament això?– i molts joves somien a tenir accés a un habitatge digne perquè de possibilitats reals, gairebé no en tenen. Són només alguns exemples d’un estat que encara no ha sortit de la crisi anterior. Amb un govern fluix, gairebé en funcions, el debat al Congrés dels Diputats se centra en els estudis i les tesis doctorals de diputats, ministres i presidents. Les dels uns i les dels altres, perquè a l’hora de mentir en el currículum no distingim entre partits polítics. En aquest estat sempre s’ha patit de titulitis. En certa manera, hi crec, en els títols; m’agradaria que per arribar a dedicar-se a la política s’hagués de cursar una llicenciatura o un grau; vaja, almanco uns estudis mínims. Seria un detall que fossin acreditats i s’hi aprengués qualque cosa perquè els polítics arribassin a la gestió millor preparats i no gràcies al seguidisme dins el seu partit. Amb tot, tenim un sistema que permet que qualsevol es pugui presentar a unes eleccions. Així doncs, senyors polítics, no es posin el llistó tan alt. Per què engreixar un currículum si no hi ha cap clàusula que ho requereixi? Màsters? Quan jo estudiava, ningú es treia un màster, teníem una educació pública universitària de molta qualitat que no ho requeria. Però generàrem aquesta necessitat. I ara s’han de tenir màsters per tenir renom, i aquí entra el clarobscur joc de les universitats i les connivències i els amiguismes que s’hi donen, com a l’Església: tant 'vox populi' com silenciat. Mentrestant, el nivell del debat al Congrés, igual que al Parlament de les Illes Balears, no ha estat mai tan pobre.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF