TRIBUNA OBERTA

Tic-tac, toc de queda

Des del diumenge 25 d’octubre, com bé sabreu, es “limita la llibertat de circulació de les persones en horari nocturn” o, sense haver de fer servir el fastigós eufemisme del BOE, hi ha un toc de queda. Amb aquesta nova mesura no només ha arribat la segona onada de la covid-19, sinó que també la de la militarització dels carrers i de la vida quotidiana. Va ser el mateix president del govern d’Espanya que, en una de les declaracions institucionals, afirmà que “la batalla serà dura” i repetí fins a quatre ocasions que “necessitam disciplina, resistència i moral de victoria”. Set mesos després del –primer– confinament, l’Estat torna a declarar la guerra a un virus mil vegades més petit que el gruix d’un cabell humà; un microorganisme que fa trontollar el creixement de l’economia.

Protegir l’economia, aquesta és la màxima de Trump. I també és la de Sánchez, la UE, la patronal i, curiosament, també dels sindicats majoritaris. És ver que cadascun dels actors ha presentat els seus matisos, però si una cosa és clara és que ningú ha tingut la més mínima intenció de parar la maquinària del sistema. El que sigui i el que faci falta, però l’economia no es para. D’ençà que va començar la pandèmia, el salvador per excel·lència –després del ministre Illa– ha estat l’ERTO i no pas ajudes directes a la gran massa treballadora (només cal veure la desastrosa implantació de l’Ingrés Mínim Vital), que és qui vertaderament està patint les conseqüències d’aquesta crisi. I sí, és cert que els ERTO fan que els treballadors a priori no perdin el seu lloc de feina i cobrin per part de l’Estat fins a un 70% de la base reguladora del seu salari; però els qui realment es beneficien de la mesura són els empresaris, als quals s’exonera del compliment de les dues grans obligacions que tenen: pagar els salaris dels treballadors i pagar les corresponents quotes a la Seguretat Social. Tornem ara al petit tema de la militarització.

Quan el Govern demana “disciplina social”, a què es refereix i què pretén? Vivim en una societat competitiva en la qual des de ben petits ens mostren que el que preval per damunt de tot són els interessos individuals. Com se suposa que hem de canviar el xip per passar a preocupar-nos “del bé comú”? Per quina mena “d’interès general” s’han de preocupar totes aquelles persones que no arriben a final de mes, que s’han hagut d’endeutar a l’ICO per tal de poder pagar la mensualitat del lloguer o que s’arrepleguen cada dia a les llarguíssimes coes davant els bancs d’aliments per poder assegurar-se una mínima ingesta calòrica? Estam davant d’una situació en la qual la gent lluita per sobreviure al dia a dia i, de retruc, al virus. Tots coneixem quin és el pla de contingència davant els rebrots: de casa a la feina i de la feina a casa o, com diuen les pintades dels carrers, “cel·la–pati–cel·la”. Se’ns permet reunir-nos amb amics i familiars sempre que no siguem més de sis persones, emperò la classe dirigent celebra festes privades a les quals assisteixen un centenar de personalitats, entre les quals ministres, grans empresaris, presidents autonòmics… N’és un exemple la del dilluns 26 d’octubre, organitzada pel diari El Español, per la qual el govern, arran de les crítiques rebudes, ha admès que “faran autoreflexió”. Òbviament, ni denúncia ni sanció. Nosaltres, si ens contagiam, que sigui per negoci i no per oci. Ah, i policia, que no en falti.

Els carrers –i els balcons– tornen a ser plens de policies que “vetlen per la nostra salut”, i si encara no ens ha fallat la memòria, això és des de detencions violentes a persones que incompleixen alguna de les mesures sanitàries fins a desnonaments a famílies vulnerables –incloses les que l’Estat reconeix com a tals–. Amb el toc de queda s’han assegurat que no hi hagi cap mena de desordre durant la nit, res ha de pertorbar el correcte funcionament dels engranatges del sistema. La foscor de la nit, en la qual tothom és anònim, deixarà de ser una opció per als desesperats. Ni ‘okupacions’, ni manifestacions ‘violentes’, ni robatoris. El que probablement esdevindrà l’hivern més complicat de la darrera dècada ha estat pacificat en un tres i no res.

Venen temps difícils. Preparem-nos i, sobretot, cuidem-nos.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF