(A tots els que ara mateix són a la presó
per les seves idees polítiques. Que siguin alliberats de seguida)
Molt a principis de la dècada dels 90 del segle passat, sent ja un empedreït lector de literatura de tots els gèneres sense gairebé cap excepció, i molt especialment de dietaris, biografies, memòries i de miscel·lànies en general, vaig dedicar la major part del temps a llegir tot el que trobava del meu ja aleshores admirat Thomas More. Moltes nits em vaig dormir amb un llibre seu a les mans. Solia ser sempre el mateix: 'Diálogo de la Fortaleza contra la Tribulación'. Contenia les últimes reflexions que More havia escrit a la seva cel·la carcerària de la torre de Londres abans de ser executat per ordre d’Enric VIII.
Recomano a tots els meus amics que el llegeixin o, si el coneixen, que el tornin a llegir. Jo ho faig sovint. És un llibre que enforteix qualsevol esperit per aclaparat i perdut que es trobi. És un diàleg que ens revela els valors colossals i formidables de la nostra ànima humana que tots tenim amb competència exclusiva. És i seria la més gran estupidesa no fer-ne ús i gaudi personal. Ens hi juguem el nostre propi benestar material i espiritual.
A més de ser una joia literària, aquest intens i llarg diàleg entre un nebot i el seu oncle, és una eina extraordinària per auxiliar-se humanament a un mateix. Un diàleg –un llibre– que, a més d’alliberar de qualsevol tribulació l’ànima humana, l’enforteix fins a l’infinit. Després d’aquest 'Diálogo' i d’un altre que també va escriure a la torre de Londres, 'La Passió de Crist', el lector cristià s’adona, amb total certesa, que creure en Crist és absolutament rendible per a l’home. Segons l’estudi introductori que en fa Álvaro de Silva, 'La Passió de Crist' –ell la titula 'L’agonia de Crist'– és el testament d’un humanista, d’un cristià, d’un home lleial i sant que ha viscut en el si dels afanys nobles del món, fins i tot en el si de les turbulències del poder i de la política. Segons De Silva, en aquest text escrit a les darreries de la seva vida, Thomas More “manifesta l’energia viril de la seva vida cristiana, unida a l’agilitat de la seva formació cultural i literària, la seva ànima de poeta, la seva afecció per l’anàlisi dramàtica dels caràcters i la contemplació sobre el fluir dels esdeveniments en la història dels homes”.
Així que aquesta passió no deixa de ser un testament espiritual de la seva condició humana i cristiana a través de la vida pròpia i, sobretot, de la vida, la doctrina, el turment i la mort de Jesús. Una obra, filosòfica i religiosa, de transcendència cabdal. També és un convit a l’oració permanent. Ho repeteix unes quantes vegades, perquè “aquell que resa sempre, viu en la rectitud”. Diu que l’oració és l’únic refugi contra la temptació i contra les tropes armades del diable. Tot té un relleu i una intensitat enorme en aquest llibre definitiu de la seva tasca d’escriptor i de la seva vida mortal. No hi ha lloc per a res que sigui superflu ni per a la decoració escènica.
Era l’hora final de Thomas More i no hi havia temps per perdre. Va escriure una darrera carta, dirigida a la seva família. Els va anomenar a tots, un per un sense deixar ningú. Els agraeix tot el que han fet per ell. Ni tan sols s’oblida de fer un emotiu i calibrat comiat als seus nets i, fins i tot, a cadascun dels seus servents, sense deixar cap dels seus noms. Jane Colt, la seva primera dona, de la qual va quedar vidu molt jove, és la destinatària d’un comiat particular.
Quan va pujar al cadafal per ser decapitat, es va dirigir a la gentada que s’havia reunit a la plaça, per contemplar l’espectacle de la seva tràgica mort, i va resar per tots ells, dient en veu alta que moria en el si de la Santa Mare Església, per ella i per tot el catolicisme. La serenor i la calma l’acompanyaven. S’havia posat un vestit nou del seu vell criat John Wood, el que el va acompanyar tot el temps del seu empresonament. Després es va agenollar i va fer en silenci una breu pregària. Va mirar el seu botxí, el qual li volia embenar els ulls per estalviar-li la visió del seu patiment injust. More ho va rebutjar i li digué: “Ànim, bon home, i no tinguis por de complir amb el teu deure; mira bé què fas i no t’equivoquis tallant-me el coll de manera esbiaixada, no sigui cosa que perdis la teva reputació”. Sempre he imaginat l’angoixa d’aquell pobre botxí executant la seva difícil i desventurada tasca de tallacaps. També m’imagino que quan el cap de Thomas More ja s’havia separat del seu cos i rodolava per sobre l’empostissat de cadafal de sang, encara degué tenir temps de dir, sinó més de judicar-ho mentalment, amb el seu arrelat sentit de l’humor que l’ha fet cèlebre durant aquests últims cinc segles: “Molt bé, mestre! Has fet una bona feina”.
Aquell cap gloriós va ser penjat del pont del riu Tàmesi. Es va donar l’ordre que dies després fos llançat a les seves aigües per a sempre. Però la seva filla major, Margaret, va subornar els guàrdies i va aconseguir que l'entreguessin a ella. Així ho feren. El va guardar a casa seva fins que va morir. Ara reposa a la cripta familiar dels Roper, els descendents del seu marit i gendre del nostre il·lustre personatge, a l’església de Sant Dunstan de Canterbury.
Tot això ho vaig novel·lar en un relat breu fa més de vint-i-cinc anys, que vaig escriure i titular 'El cap del sant Canceller'. Va obtenir un premi a Ciutadella i, posteriorment, el va publicar el 'Diari de Menorca' en una edició especial. Va ser el meu humil homenatge al meu admirat presoner de la Torre, màrtir, polític i escriptor.
Ara he completat el meu reconeixement.
