Vaig capficar-me de ple en la vida de Thomas More el dia 13 d’octubre de 1978. Ho tinc consignat a la primera ‘Utopia’ seva que vaig llegir. Aquestes fites lectores les he anat assenyalant, de manera aleatòria i espontània, al llarg dels meus més de seixanta anys de lectures. Ara me n’alegro, perquè puc posar una mica d’ordre al caos de la meva vida en aquest sentit. La data esmentada la vaig escriure a la contracoberta d’una edició de l’editorial Bruguera en la qual, a més de la famosa novel·la de More, s’incloïen els comentaris crítics d’uns quants especialistes. Em serviré de tot plegat, i de les meves pròpies valoracions, per fer un resum del que ha representat per a mi assolir el coneixement d’aquesta figura cabdal de l’Humanisme cristià primerenc.
Thomas More va néixer el 7 de febrer de 1478, cinc-cents anys abans que jo sabés res d’ell ni de la seva trajectòria literària i política. Aquell any, el del descobriment de Thomas More i el de la meva primera lectura seva –literària i biogràfica–, va ser l’any de la Constitució Espanyola. Tothom en parlava. Tothom, de sobte, després de la mort de Franco, s’havia tornat demòcrata i progressista. Ningú no va llegir el projecte constitucional. Jo, sí. I vaig quedar desconcertat. Massa normes. Massa obligacions. Massa compromisos. Massa confusions. I, sobretot, massa dictats. No acabàvem de sortir d’una Dictadura? Aleshores, no era la llibertat, allò que volíem? Jo, llegint Thomas More, volia una utopia. No la seva, sinó la meva. I no la descobria en aquell enfarfegat text constitucional. Es feien molts comentaris sobre el tema, es convocaven petites assemblees i la gent es reunia puntualment per discutir-ho tot. El mal era que ningú no sabia què exposar, perquè ningú no coneixia res ni s’informava seriosament de res. Llibertat superficial i molta frivolitat. I això que les reunions, en aquell moment, ja estaven autoritzades oficialment. Ens reuníem als bancs de pedra de la plaça Major i als cafès dels voltants. Però jo m’avorria mortalment. Marxava de seguida a casa, a llegir, a meditar tot sol i a gaudir dels tendres jocs de les meves filles de pocs anys. No he estat mai de grups ni d’aplecs. Les aglomeracions sempre m’han espantat una mica. Jo crec que era, i encara sóc, bastant individualista. Sempre he tingut tendència a la soledat i a la reflexió silenciosa. Llegir Thomas More em consolava de tot aquell ensopiment. Al final vaig votar en blanc. Em va guanyar la perplexitat de tot el que es deia i de tot el que es comentava. Jo havia de ser jo i no allò que els altres volien.
Jo no he estat mai de noces ni de funerals ni de comissions ni de juntes ni de conclaves. Em cansen i ho trobo fatigós i fastigós. Sempre he intentat anar per lliure. Trobo que xerrar per xerrar és una pèrdua de temps. Potser és per això que m’emociono amb els savis orientals precristians, tan calmats i estàtics. Però això no és fàcil de practicar a la societat en la qual vivim. No només em calia llegir els autors que més admirava i més em commovien, sinó que també havia d’intentar escriure com ells. Thomas More, com Shakespeare, com Lewis Carroll, com Kafka i com Oscar Wilde, tenia un sentit de l’humor i de l’elegància natural extraordinari. Era d’ell que havia d’aprendre no només a escriure, sinó també a viure. Feia temps que jo havia començat una sèrie de contarelles en què destacava el sentit lúdic, la ironia i l’estil políticament incorrecte. Fins i tot la corrosió i la irreverència en algunes descripcions. Havia arribat l’hora de fer-les públiques. He de dir la veritat, també em vaig inspirar en el famós duet televisiu Tip i Coll, en el seu refinament còmic i juganer, i això que es veia que ideològicament ells i jo no coincidíem en res. Jo era, en tots els sentits, fins i tot en el de l’enginy literari, força més insolent i mordaç. Ara era el moment de donar a conèixer aquelles contarelles. No em podia passar res. Havia desaparegut, almenys en aparença, la censura. Encoratjat per la vida de Thomas More i per les seves ‘Cartes des de la Torre’, no m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig titular els meus contes ‘Les contarelles d’en Pere Ferreguí’ perquè el personatge que hi sortia, a totes, era aquest. Uns mesos abans, no ho hauria pogut fer. Va ser un encert personal. Vaig deslliurar-me dels meus pensaments més ocults i vaig aconseguir un enfilall de lectors que em van sorprendre a mi mateix. Tot, o gairebé tot, ho devia a l’autor d’‘Utopia’, perquè llegint la seva vida havia descobert que la seva principal pregària era aquesta: “Senyor, doneu-me sentit de l’humor”.
I aquest era el camí: el sentit de l’humor, el distanciament de l’immediatesa, el coratge natural, la confiança en un mateix, l’espontaneïtat i la improvisació, la devoció pels amics, la complicitat amb l’esperpèntica condició humana, l’amor de Déu i a Déu.
No estic d’acord amb molts aspectes de la seva obra de ficció, la trobo, en alguns passatges, massa didàctica i pedagògica. Tampoc no comparteixo la seva tendència política a normalitzar la vida social dels habitants d’‘Utopia’, que em sembla en excés intervencionista i innecessàriament paternalista. Però tot ho dono per bo a l’hora de valorar la seva intencionalitat humanística. Era una altra època. Ningú no és perfecte al llarg dels segles. Molt menys ho és un escriptor. Però Thomas More té un últim any de vida que el converteix, per a mi, en una persona exemplar i humanament perfecta. Resta patent en els seus escrits de la Torre, on va romandre tancat tants mesos, i resta patent en els testimonis que l’acompanyaren i convisqueren amb ell aquells dies finals excepcionals. Aquí és on Thomas More és el veritable Thomas More. El meu autèntic Thomas More.
I és amb tot això, amb aquests escrits i aquests testimonis, com acabaré aquest breu assaig, comentant amb admiració i veneració els seus transcendents fets i les seves sublims paraules.
