Quan a principis dels anys vuitanta del segle passat, després d’haver obtingut dos o tres premis importants de textos teatrals, vaig creure que la vida m’havia regalat un talent especial per escriure literatura dramàtica, jo ja coneixia Thomas More. Jo ja havia vist a les pantalles de Ciutat la pel·lícula que narrava la vida d’aquest personatge que després em va impactar tant a la meva vida. La pel·lícula es titulava, en castellà, 'Un hombre para la eternidad'. Vaig estar-me uns quants dies sense pensar en altra cosa que en aquell home íntegre que s’havia enfrontat al poderós Enric VIII i havia acabat amb el seu cap penjat a una de les columnes de ferro que sostenen el pont del Tàmesis. Com havia replegat tanta fe i tant coratge aquell polític i pare de família per entregar la seva vida a una causa cortesana? M’ho vaig rumiar una bona temporada. A més de descobrir en ell un amor a la llibertat i a la dignitat humanes, la seva empresa personal es fonamentava en dues amistats incomparables: la de Crist, l’home-Déu que havia estat fidel a si mateix fins a l’últim alè de vida, i a la d’Erasme de Rotterdam, un home de carn i os que li havia fet veure que la vida no només és amor, sinó també humor. Humor foll. Aquesta era la gran força, sense fissures, de Thomas More, la que el portaria a donar un dels exemples més grans que pugui oferir un home a la humanitat.
Home, a mi, això, tot plegat, em donava un material excepcional per escriure la meva propera obra de teatre. I m’hi vaig posar. La trama era molt senzilla: More i Erasme reunits a la cel·la de la presó reflexionant sobre les grans preguntes que els homes ens fem des del principi de tots els temps. Però, per qüestions d’empatia personal i per homenatge literari, hi vaig incorporar un altre personatge enorme: Michel de Montaigne. D’aquell triumvirat il·lustríssim només en podia sorgir un llarg diàleg en forma d’obra d’art.
He de dir que no vaig escriure aquella obra ni l’he escrita encara ara. La tinc pendent, però no oblidada. Fins i tot li vaig posar títol: 'El presoner de la Torre de Londres'. Però, fins avui, la cosa no ha prosperat. Thomas More, Erasme i Montaigne no es reuniren mai a la Torre de Londres. No tingueren mai cap xerrada entre ells en aquelles singulars circumstàncies. El seu gran amic, Erasme, no va tenir ocasió de visitar-lo mai a la Torre, i Montaigne acabava de néixer quan More era executat al patíbul. Però aquest no era l’obstacle més gran, ja que la creació literària es permet totes les llibertats. El gran obstacle era que jo no estava preparat per emprendre aquella càrrega tan feixuga. Ara mateix, hi ha dies, i hi ha temporades, en què em decideixo a fer el pas, a posar-me a la feina, però sempre hi ha alguna eventualitat que m’ho impedeix. Per què en parlo en aquests moments? Perquè torno a estar subjugat per la figura immensa de Thomas More i, de passada, dels dos seus grans i eminents camarades.
Sempre havia tingut Thomas More, des de la seva infància i la seva adolescència, un gran amor per les lletres. Si va estudiar Dret va ser perquè l’obligà el seu pare, Jonh More, que com a fundador de la dinastia volia que seguís els passos de la cort i del Parlament. Així i tot, mai va deixar d’estudiar en privat, i en els seus moments de descans, les obres dels clàssics, tant dels grecs com dels llatins i, molt especialment, les obres dels Pares de l’Església. Entre aquests estudis no hi faltà mai la seva afició pel teatre, ja que el sentit de la representació va formar sempre part de la seva educació i de la seva formació clàssica. Per a mi, convertir-lo en personatge teatral, suposava una fita molt important, com també fer justícia a les seves inclinacions juvenils. La incorporació de Montaigne en aquell drama era paradoxal: introduir l’escepticisme del francès en les profundes i sàvies reflexions de More i d’Erasme. Tot un repte que no sé si algun dia podré tenir l’honor i les forces de complir.
Sigui com sigui, el meu entusiasme i la meva admiració per la vida moreana i pel curs tràgic dels seus esdeveniments personals anava cada dia en augment. Em preocupava més per les seves decisions polítiques que per la seva carrera literària i per la seva intensa afecció a les lletres i a les arts en general. En aquell cas, com en tants d’altres, la realitat semblava superar la ficció. M’interessava sobretot el que a Mallorca en diem caparrudesa. Thomas More era més caparrut i cabota que una mula, però a la vegada era la mula més il·lustrada i eminent que mai hagi existit.
Thomas More va ser l’autèntic personatge que va saber estimar el que més calia estimar: la dignitat de la condició humana fins a les darreres conseqüències. Ell va restar al marge de les sagrades obligacions que tenia com a ésser humà, com a home. La seva tossuderia el dugué a desprendre’s de tots els seus bens patrimonials, de tots els seus honors que li aportaven el seu enorme prestigi social i, fins i tot, dels seus llaços d’amistat i família.
Va ser aquí, a la Torre de Londres, on es va posar en valor tot el seu zel humanístic: a través de l’amistat i de la família. En aquesta obra que no he escrit i tampoc no sé si escriuré mai, hi havia d’haver dos personatges femenins que no he esmentat abans, però que resulten imprescindibles per dir el que jo volia dir sobre l’última hora de Thomas More: la seva dona, Alice, i la seva filla preferida, Margaret. Tant una com l’altra varen ser peces claus als últims instants de la seva vida. Quant als dos companys de repartiment, Erasmo de Rotterdam i Michel de Montaigne, basta dir que el primer va ser el seu millor amic i germà, com si fossin bessons de naixement, de sang i d’esperit, mentre que Montaigne fa acte de presència pel seu tarannà pirrònic i per la seva defensa ferma de l’amor a la llei i a la veritat, i al seu afecte apassionat pels homes de coratge i d’obstinació intel·ligent.
Crec que no em podré escapar de seguir pensant en aquest abrandat projecte teatral.
