OPINIÓ
Opinió 25/01/2017

“This is just the beginning”

i
Irene Jaume
3 min

Aquest cap de setmana milions de dones van sortir als carrers sota la crida del Women's March, feta a Washington, per reclamar uns drets que, per altra banda, sembla mentida que encara ara haguem de continuar reclamant. Diuen que les comparacions són odioses, però realment feia goig comparar la investidura de Trump i la convocatòria feminista. Perquè la Women's March ha estat una petita victòria davant tanta repugnància i supèrbia presidencial.

Angela Davis, amb lloc destacat al meu podi de referents, pronunciava unes paraules lúcides i impecables davant de milers i milers de persones en què advocava per un feminisme interseccional i inclusiu, un feminisme que ens ajunti per resistir contra la islamofòbia, l'antisemitisme, el masclisme i l'explotació capitalista. També contra la violència que pateixen el nostre planeta i els nostres pobles i ciutats amb el monstre de la gentrificació guaitant darrere cada cantonada. I contra els “corsaris de la salut”, aquells que no només ens inflen a retallades, sinó que obvien la sobrecàrrega i explotació que suposa per a les dones, que són les que supleixen les deficiències d'un sistema podrit. Tampoc no va oblidar les persones trans i les violències que pateixen dia rere dia, les persones amb diversitat funcional, el drama de Palestina o persones privades de llibertat com Leonard Peltier, Mumia Abu-Jamal i Assata Shakur. Ja sé que ara em podríeu dir allò de “no tot pot ser resistència” i etcètera. I, si voleu, us puc donar –en part– la raó.

Si pensàveu dir-me aquesta frase (i si no, també) això us agradarà: l'endemà, gràcies al nostre professor d'anglès, vaig descobrir les Radical Monarchs i la seva feina. Són nines d'entre vuit i onze anys que viuen a Oakland (Califòrnia) i són negres i marrons. La seva activitat està centrada en qüestions que les afecten com a (petites) dones de color i als seus guardapits hi llueixen pegats preciosos amb lemes com “Black Lives Matter”, “Radical Beauty”, “Environmental Justice” o “Radical Pride”. Darrere de cadascun d'aquests pegats hi ha tot un treball col·lectiu que inclou tallers, rutes per espais plens d'històries de lluita que les han precedit o xerrades i estones de converses que vessen aprenentatges: de la importància de tenir arrels, passant per una antiga seu del partit de les Black Panthers i fins arribar al testimoni de Cheryl Dawson. Aprenentatges que no els ensenyen a l'escola, ni a les sèries, ni a les pel·lícules. No poden tenir prestatgeries plenes de la literatura que les representa o espais on expressar-se perquè, encara ara, el racisme està estès com una taca d'oli i, malgrat que sembli que tenim el trispol net, no deixa de patinar tan fàcilment. Aquestes petites heroïnes han creat el seu espai d'apoderament, confiança i seguretat i treballen juntes per lluitar per un món millor en tots els sentits. En definitiva, es fan seves i posen en pràctica les paraules de Davis. Resisteixen, però també es mobilitzen, s'organitzen i es formen. I sí –per si qualcú s'ha escandalitzat, ho reiteraré– són nines i han decidit ser subjectes actives de les seves vides.

Experiències com aquesta ens han de fer veure la importància de l'educació, l'acompanyament i l'apoderament que necessiten les nines d'avui en dia per, demà, ser dones (o l'etiqueta que triïn, vagi per endavant) que siguin plenament conscients de les injustícies que les envolten i del paper que hi poden jugar per revertir la situació. De les violències contra les quals han i hauran de lluitar. El món de les persones adultes no els ho posarà fàcil, però si els donam l'oportunitat seriosa i ens contagiam, ni que sigui una mica, de la seva il·lusió i determinació, ens espera un futur farcit d'esperança. La que, com deia Walter Benjamin, se'ns ha concedit només pel bé d'aquells que no la tenen.

stats