Opinió 23/01/2019

'The Dead'

Després del sopar de reis a casa de les germanes Morkan, la seva neboda Greta Conroy recorda, trasbalsada, la tràgica mort d’un antic pretendent, molts anys enrere

i
Albert Villaró
2 min

Hauria volgut escriure un article com el que l’amic Albert Roig va publicar l’altre dia, l’elogi a la memòria del malaguanyat Pep Aguareles. Però el que va escriure ho va escriure amb tanta precisió, amb tanta saviesa, amb tant de sentiment i emoció, que intentar replicar-lo o fer-ne l’eco seria un exercici inútil, perquè el que es diu tan bé una vegada no cal repetir-ho, sinó assumir-ho. Com que avui neva, i és nevada general, se m’acut de reproduir el paràgraf final de 'The Dead', una de les històries que James Joyce va recollir a 'Dubliners'. El context: després del sopar de reis a casa de les germanes Morkan, la seva neboda Greta Conroy recorda, trasbalsada, la tràgica mort d’un antic pretendent, molts anys enrere. El seu marit contempla, des de la finestra de l’habitació de l’hotel, com neva: “Havia començat a nevar una altra vegada. Endormiscat, va observar les fosques escates de plata, que queien obliqües contra el fanal. Havia arribat el moment d’emprendre el seu viatge cap a l’oest. Sí, els diaris tenien raó: nevada general a tot Irlanda. Queia sobre cada part de la fosca plana central, als turons sense arbres, al pantà d’Allen i, més cap a l’oest, queia suaument sobre les fosques onades del Shannon. Queia també sobre tots els racons del cementiri solitari on Michael Furey estava enterrat. S’acumulava sobre les creus i les làpides tortes, sobre les llances de la porta petita, sobre les bardisses. La seva ànima es va esvair lentament en sentir com queia, dèbil, la neu a través de l’univers, i lentament queia, com el descens de la seva darrera fi, sobre tots els vius i els morts”.

stats