'The Big One'

La gràcia que ens feia, de petits, de llevar-nos i veure que havia nevat és un aigualit record d’infantesa

Escric això dimecres, a les sis. Ara, si tot va com diuen que ha d’anar, començarà a nevar. Com que em desperto d’hora d’hora, a la guardiolesca manera (massa d’hora!), he mirat el radar metereològic des la comfortable crisàlida del llit. Els núvols de precipitació, que venen tenyits d’un preocupant color taronja amb plapes vermelles, han anat avançant durant la matinada, com un exèrcit invisible. A nosaltres, que som uns manelics de muntanya, ens fa gràcia l’alarma amb què s’ho prenen els de la terra baixa. Quatre flocs a Barcelona provoquen un col·lapse homèric, i els motius per fer-ne broma són infinits, perquè allò sembla l’Harmagedon, amb programes especials de ràdio i plans neucats. I sí, n’hi ha que van –i aniran fins a la fi dels temps– sense cadenes o pneumàtics d’hivern, perquè jo no els necessito i a mi no m’ha de passar res. I això que aquesta nevada ha estat probablement la més publicitada de la història, i l’hem esperat com si fos 'The Big One', el gran terratrèmol que esperen amb temor els habitants de San Francisco des de fa més d’un segle. La gràcia que ens feia, de petits, de llevar-nos i veure que havia nevat és un aigualit record d’infantesa, perquè se n’han cuidat de fer-nos saber per terra, mar i aire que nevaria, amb el detall d’hores i cotes. Potser sí. De moment, encara no cau res. Són ja quarts de set. Canta un gall. Durant la nit, se n’hi ha posat un ditet, una enfarinada preludial. A veure 'lo' què.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF