OPINIÓ

Terol existeix; nosaltres, no tant

Fa una partida d’anys, no diré quants per no desvelar la meva edat, vaig creuar el bassiot per començar els meus estudis a Alacant. El primer dia de classe vaig conèixer na Fanny, una al·lota molt aguda de la Vega Baja a qui vaig caure en gràcia per ser mallorquí. “Ui, qué maravilla ser de Mallorca. ¡Yo estuve allí y me encantó! Son preciosas, las Canarias”. Vaig quedar perplex per tal afirmació però no va ser ni de bon tros ni la primera ni la darrera vegada. 

Al llarg de les setmanes, vaig veure que el coneixement que es tenia sobre la nostra realitat era pràcticament nul. Alguns exemples d’un rosari infinit: “Jo vaig tindre un amic menorquí, potser el coneixes perquè Palma no queda molt lluny de Ciutadella, no?”. “¡Qué acento tan bonito! No sabía que en Mallorca también hablabais valenciano”. “¿Tú eres de Palma, o de Palma Palma?”. En fi, no m’ofenia perquè no hi veia malícia, però reconec que el meu petit univers insular quedà reduït al no res als pocs dies d’arribar a la Península.  

D’ençà, les coses no han canviat gaire. Dels 47 milions de ciutadans espanyols, els ciutadans balears només representam poc més d’un 2%, poca cosa al cap i a la fi. Som discrets i, a diferència d’altres, “no molestam”, som simpàtics i entranyables com en [Miquel] Montoro i, com a molt, sortim a les notícies quan algun turista s’ha estampat contra la piscina. Queim bé però no per mèrits propis, sinó perquè, com a la meva amiga Fanny, els recordam les vacances que passaren a casa nostra. Poca cosa més.  

Aquesta setmana, els portaveus de MÉS, Miquel Ensenyat, i d'El Pi, Lina Pons, es lamentaven pel cansament que suposa haver de recordar dia sí dia també que som illes. Ho han fet davant la por més que fundada que el nostre descompte de resident quedi en un no res. No voleu tassa? Tassa i mitja! Ni REB digne, ni millor finançament ni, pel que sembla, més i millor reconeixement del nostre fet insular. Tant se val si som una de les comunitats més castigades per la covid, no representam cap perill per a la continuïtat de l’actual govern. 

En diferents ocasions he dit que és necessari tenir una veu pròpia. No he canviat d’opinió, però és lamentable que el nostre futur depengui de la capacitat de ser necessaris a l’hora de conformar un govern a Madrid. No ens podem conformar a ser Terol o Cantàbria per treure un rèdit econòmic, això és pa per avui i fam per demà. Cal un canvi d’arrel en la concepció que té l’Estat sobre la nostra comunitat. Que entenguin que la insularitat ens resta competitivitat i que, en conseqüència, necessitam un règim especial que reconegui la nostra realitat geogràfica perquè aquesta, governi qui governi, mai no canviarà.  

Malauradament, aconseguir-ho passa en gran part per ser decisius com ells i de moment no ho som. Ara bé, no ens podem quedar aturats i esperar 3 anys més. Mentre això no passi, seria desitjable que la societat civil i especialment l’empresariat s’uníssin per exigir al govern central que reaccioni abans no sigui massa tard. Tots tenim límits i els ciutadans de les Illes ja els hem traspassat. Alguna cosa cal fer i urgentment. 

Les quarantenes imposades als ciutadans britànics han estat l’estocada final a una temporada turística ja de per si nefasta. L’hivern serà dur a les nostres illes. Ho sabem. Ara bé, pot ser dur o duríssim, dependrà de si ens conformam amb el rol de ciutadans entranyables o començam a reivindicar de valent la nostra condició d’insularitat. És hora que se’ns retorni la solidaritat que fins ara hem tengut cap a un Estat incapaç d’entendre que una illa està envoltada d’aigua. Som illes i no ens volem aïllar encara més però, sobretot, no volem deixar que l’aigua ens arribi al coll.  

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF