CORRENTIA

Temps de vaques moribundes

Rares vegades aquest país insular es fixa metes d’una certa ambició més enllà dels somnis golafres del turisme. Podrem fer noves autopistes, ampliar l’aeroport (o fer-ne algun de nou, com es va rumorejar els anys 80 del segle passat), ampliar polígons industrials... Però aquelles metes que, en assolir-les, ens situarien en millors condicions per fer una terra de progrés no solen penetrar els nostres somnis. I quan una d’aquestes metes és recollida per un governant, aquest està condemnat a la frustració. Record una trobada a l’aeroport de Barcelona amb el conseller (aleshores) Damià Pons, que va arribar a alçar la veu d’enuig per la impossibilitat de bastir una biblioteca com déu mana i com exigeix un país que vol sortir de la pallissa.

Fa riure –fa plorera, en realitat– la falsa ingenuïtat amb què, cada cop que hi ha hagut una baixada de l’afluència turística, s’ha parlat de redreçar aquesta activitat –desestacionalització, exigència d’una major qualitat (?) dels turistes, incentivació del turisme cultural; i fins i tot, alguna vegada, s’ha insinuat que hauríem de començar a desconstruir per reparar les ferides al paisatge. Com sabem, això són cabòries de mussol desenfeinat. L’any següent milloren els números i posen en evidència que anam pel bon camí. La pandèmia ha ocasionat l’any pitjor imaginable, per això ens ha donat lliçons essencials. Per exemple: hauríem d’aconseguir no dependre tant de l’exterior per a obtenir aliments.

Heu vist cap moviment legislatiu que prohibeixi urbanitzar territori cultivable? En canvi, sí que haureu vist terrenys fèrtils esventrellats per maquinària pesant: el principi d’una altra nau, d’una altra benzinera, d’un camp de golf o d’un altre negoci que necessita lloc. Sabem quin espai cultivable s’ha perdut a les nostres illes els darrers vint anys? Veure Mallorca o Eivissa des de l’aire ens convida a preguntar-nos si aquestes illes podrien produir els aliments necessaris per a la supervivència dels residents –suma de naturals i inquilins. Potser hauríem de repensar els models de creixement. Potser les ciutats i els pobles tenen molt per créixer cap endins, rescatant de la buidor cruiada i/o de la ruïna tantes edificacions abandonades. Un altre somni de temporada de vaques esquelètiques arrossegant-se per les cunetes del país.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF