Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Tauró

En una escena memorable de la molt memorable pel·lícula ‘Tauró’ (1975), el xèrif Brody surt a pescar el peix assassí amb el capità Quint i l’oceanògraf Hooper. No saben encara a què s’hauran d’enfrontar; el xèrif, ja a alta mar, comença a llençar carnassa a les aigües; esperen que la bèstia es podrà pescar simplement al curricà. Mentre el xèrif Brody està abocant la menjua sangonosa per fer venir el tauró, veu de sobte que de la profunditat de les aigües emergeix el veritable enemic, un tauró blanc gegantí, la bèstia més fabulosa i horripilant que mai no hagi vist ningú, la qual guaita amb la bocassa oberta i plena de dents esmoladíssimes abans de tornar a submergir-se, majestuosament. El xèrif, espantat, entra de cul enrere a la cabina i diu al capità: “Necessitaràs un vaixell més gran”. El capità llavors surt a coberta i veu la magnitud de la presa, aquella aleta com una enorme destral: “Fa vint peus”, exclama l’oceanògraf, sense veu. “Vint-i-cinc. I tres tones”, respon el capità.

         Quan s’entaula una batalla d’una certa magnitud no s’hi pot anar amb les armes rovellades. No s’hi pot anar amb un vaixell petit, perquè te l’enfonsaran. No pots confiar, en una confrontació seriosa, que s’alienaran els astres per obrar un miracle i que tot anirà bé simplement perquè ho desitges o t’ho mereixes. Tenir unes bones botes preparades per anar demà d’excursió no farà que demà no plogui, per molt que ho desitgis i tinguis mentalitat d’aventura i risc.

Tot això ve a tomb amb motiu –no pot ser d’una altra manera– del sobiranisme català. Tot el pla es basa en el diàleg; però no com a alternativa noble o bifurcació enraonada de camí a la República, sinó com a única via per arribar-hi. Des que es va tenir la idea de muntar un referèndum unilateral d’independència (recordem que va ser un pla polèmic, molt discutit, no present en el programa electoral del 27-S, una idea que s’especulava inútil després del resultat i dels efectes del 9-N) que es tenia clara una cosa.

El referèndum, en cas de guanyar-se, serviria per forçar l’estat espanyol a negociar la sortida ordenada d’Espanya. Catalunya no pot marxar, sembla, si Espanya no li obre la porta. Catalunya no són quatre empreses i administracions: és un gegant econòmic, una burocràcia desenvolupada, una societat complexa.

Si Espanya es nega a negociar, totes les provatures unilaterals catalanes deixen de tenir recorregut. Queda explicar-se als fòrums internacionals, fer llàstima als conscienciats i demanar ajut a periodistes i polítics estrangers afins, guanyar ‘el relat’ a les xarxes. Però poca cosa més. Espanya no negociarà, cada dia que passa és menys probable que ho faci; tant per l’orgull com per la fidelitat a la repressió, que ara ja implica haver fet presos polítics. Poca broma.

És ben cert que la República és més necessària ara que mai. Com més a prop està el tauró del vaixell més necessari és escapar-ne o vèncer-lo, perquè amb el tauró tampoc s’hi pot negociar res. Necessitem un vaixell més gran, però l’única cosa que creix a dia d’avui és la ferida, perquè la mossegada és espantosa, i ho serà més amb l’aplicació del 155. El pla no em sembla gaire bo, la veritat. S’aixecarà la suspensió que hi ha sobre la declaració d’independència i llavors et començaran a desmuntar l’autogovern, que ara mateix ja cap dins una capsa de sabates. Si et forcen a convocar eleccions alhora que continuen amb la persecució judicial dels líders polítics –i policials– catalans, ¿què s’haurà de fer, llavors? No en tinc ni idea.

Sé que el xèrif venç el tauró amb el vaixell ja enfonsat, perquè és capaç de rebentar-lo per dins. Pel·lícules.           

 

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 25/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF