FORABROMES

Tantes empreses grans en un territori tan petit

POTSER ÉS LA VEGADA que fa dues-centes que una, i no només una, ni molt manco, escriu alguna cosa similar a la que segueix. Així i tot, l’actualitat torna a remoure el tema després de llegir les primeres declaracions de la nova directora d’Es Baluard, Imma Prieto, que assegura que treballarà per triplicar el pressupost del museu, que és certament insuficient, i que ho farà sobretot a través de patrocinadors o col·laboradors privats. Han de canviar algunes coses en aquesta terra, i molt, però seria un plaer veure-ho.

De moment, es poden comptar amb els dit d’una mà les aportacions que han fet les grans empreses de les Illes a la cultura pròpia. Habitam un dels territoris més petits amb un nombre més elevat d’empreses grans, de capital d’aquest que creua els oceans. Però els Escarrer, Fluxà, Matutes, Sampol, Hidalgo, Riu, Piñero, etcètera, etcètera, la immensa majoria dels qual varen fer una viada a reunir els doblers per regalar l’immens iot al rei d’Espanya, invariablement han girat l’esquena a qualsevol manifestació de la nostra cultura. Ni uns pocs milers d’euros, l’esquena és el que ens han mostrat, si bé aquests dies i cada vegada que ho han considerat han pressionat amb totes les seves forces el Govern balear o l’espanyol perquè els regalin l’impost turístic o els perdonin l’IVA per les pèrdues de la fallida de Thomas Cook o per qualsevol altra eventualitat que, dit sia de passada, a ells els fa poc menys que pessigolles. I els governs, a creure, com també hem comprovat, i no només ara. Així que dels grans hotelers, empresaris turístics, promotors i constructors de les Balears no n’esperam res en aquest sentit. Molt m’equivocaria, i de bon grat, si el seu menyspreu vers la cultura que es fa aquí canviàs en interès i col·laboració.

A banda d’aquesta, hi ha una altra via de finançament cultural que és morta. Amb la conversió de les caixes d’estalvis en bancs que només miren pel propi negoci, les institucions culturals de les Balears varen perdre el que era gairebé l’únic suport econòmic extern al qual podien arribar. Els bancs, al contrari del que feien aquelles obres socials i culturals, reduïdes ara quasi al no-res, sobretot en la part cultural, ja no aporten a la societat, però reben tot el que poden de les arques públiques i de les minvades butxaques particulars de la ciutadania. L’obra cultural de CaixaBank i de Banca March, que la fan als seus centres, no reverteix en les altres institucions.

En tot cas, els successius governants tenen una part de responsabilitat en l’absència de patrocinis i col·laboració de les grans empreses, bancs inclosos, que pateix la cultura d’aquesta terra. En comptes de respondre de la manera més submisa a les seves exigències, no a canvi de res, sinó a canvi dels doblers i recursos públics, podrien recordar-los que qui no col·labora, i té totes les possibilitats de fer-ho, tampoc ha d’esperar res. Tampoc crec que els fessin canviar, però en tot cas és l’únic llenguatge que potser entendrien.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF