Per respecte a qui em convida a un acte, procur assistir-hi sempre que la feina i les conviccions m’ho permeten. Del contrari, avís pel mateix mitjà que se m’ha convidat. Em sembla un costum absolutament lògic, normal. També amb normalitat, faig mans i mànigues per arribar-hi uns minuts abans, tot just a l’hora, com a molt. He comprovat, però, que excepcions a banda, l’horari de la convocatòria sembla només condicionar els convocats, mai els convocants, i no ho entenc. Sabem que les agendes són complexes, que com més altes són les responsabilitats, més atapeïdes estan, però no pot ser que caiguem en la jerarquització més humiliant. N’hi ha que viuen en el convenciment que el poder és proporcional als minuts que et poden fer esperar sense oferir explicacions. Dimecres me’n vaig anar després d’esperar mitja hora que començàs l’acte d’inauguració on m’havien convidat. Vaig partir sense saber els motius del retard, perquè ningú no considerà necessari explicar-ho als desenfeinats que esperàvem. Trenta minuts de cortesia són molts minuts, i molta cortesia. Més, ja és rendició dels principis i acceptar que el temps dels altres val més que el teu; que hi ha jerarquies. I n’hi deu haver, a jutjar per la puntualitat amb què arriben a segons quines recepcions oficials tots aquests que es fan esperar per gent com jo. O com molts d’altres companys que em conten com és d’habitual que se’ls convoqui i se’ls ignori alhora. Entenc els retards, no tots, però no que ningú no se senti en l’obligació d’advertir-los, de sortir i explicar que s’està a l’espera d’algú, que una reunió prèvia s’ha allargat massa o que l’embós dificulta l’accés. Tan senzill, tan respectuós, tan infreqüent.
