OPINIÓ

Tallar-se la llengua

Qualsevol polític sap que, si vol tocar el nervi més sensible del país, ha de qüestionar el model lingüístic de les escoles. Aquest és un debat cíclic, reiterat i ple de verí. A les Illes, el Govern Bauzá va provar d’esborrar el model nostrat, i es va trobar que tota la comunitat educativa se li girava en contra amb grans manifestacions i un visible descontentament social. Bauzá ha passat a la història com un líder irrisori, com un malson fins i tot dins el seu propi partit.

Dins els sectors progressistes, amb un fort sentit nacional des del catalanisme, sempre s’ha sentit que la llengua que s’havia de protegir era el català, i que qualsevol modulació que es fes en favor del castellà –o de l’anglès– no era més que una estratègia per mirar d’esborrar el català amb més o menys subtilesa, des d’un fals utilitarisme trampós i nacionalment esbiaixat.

A les Illes encara tenim molta gent que qüestiona la utilitat i el sentit de la llengua pròpia, o fins i tot la seva existència, posant l’èmfasi en un suposat ‘mallorquí’ que no seria el català normatiu o de les escoles, fent així d’un dialecte perfectament habitual una pasta menor i indigerible, que només té sentit per parlar amb les padrines.

Si hi ha una llengua que cal potenciar i protegir és el nostre català. Quan jo era al·lot sentia molts pares catalanoparlants que trobaven que era una pèrdua de temps ensenyar als propis fills la llengua de la terra, quan el que caldria és aprendre anglès o matemàtiques, o fins i tot aprendre a parlar un castellà sense accent ‘de províncies’. Els que pensaven així, menyspreant el coneixement i la cultura pròpies, han acabat com era previsible: en el fracàs personal més absolut. Promocionaven la ignorància, i això han tingut: misèria, ressentiment i vergonya.

Continuen parlant el mallorquí, però acomplexats, perquè no saben parlar res més que una forma de castellà que els fa pena, incomprensiblement. Si comences menyspreant-te a tu mateix, la teva llengua i orígens, no t’ha de sorprendre el teu fracàs personal i col·lectiu. Ser mallorquí, parlar català de Mallorca, és una cosa tan normal i corrent com ser de qualsevol altra banda del món i defensar la llengua dels pares i padrins, i voler-la també per als fills, perquè no és cap impediment per al coneixement ni per a la cultura.

Sorprèn bastant que polítics monolingües o que parlen un català instintiu, sense saber-lo ni escriure, donin lliçons de cultura i d’integració a persones bilingües i perfectament formades, sovint fins i tot de nivell universitari, que potser donen classes a universitats estrangeres, o que gaudeixen de prestigi i reconeixement dins el món de l’art, l’empresa o el periodisme. Ignorants promocionant la ignorància, sense voler veure mai fins a quin punt el bilingüisme és útil, necessari i beneficiós, tant per a la salut social com per a la personal i mental. S’ha fet de la destrucció d’una identitat una branca de l’economia espanyola, una oportunitat d’ocupació política, que pot donar salaris i tribunes als més bèsties de cada barri. Això només pot passar en un país malalt.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF