Tabarrània

Com que avui és el dia dels Innocents, tal vegada sigui escaient fer una breu reflexió sobre la serp hivernal que ha sacsejat les sobretaules dels veïns catalans: l’existència, límits i característiques físiques i econòmiques de la terra de Tabàrnia. Pels que no tinguin un cunyat ciutadà militant o pels que hagin estat abduïts a Ganímedes durant els cinc darrers dies, n’hi haurà prou amb què sapiguin que, segons els seus desvagats promotors, la Tabàrnia (és a dir: Tarragona + Barcelona) és la zona litoral de Catalunya on –asseguren– hi viu una majoria unionista, educada, pròspera i cosmopolita, contraposada a allò que en diuen ‘rerapaís’, que és un erm rural, subvencionat i, sobretot, retrògrad, habitat per una mena de hòbbits primaris i carlinots, cofats amb barretina. Editorials contra tractors: aquest és el nivell. Bé. Aquesta idea no deixa de ser l’expressió d’un mal perdre, però el que és més sorprenent és l’estranya recepció que ha tingut la proposta. Ja fa uns anys que aquesta idea bategava en estat latent, però ha estat la tossuda victòria sobiranista la que, com qui bufa sobre una brasa, l’ha acabat per encendre. Entre els que s’ho prenien en broma i els que, amb la boca petita, li donaven corda, la bola s’ha anat fent gran. De vegades, la inèrcia que prenen aquestes coses les fa de mal controlar, com si s’hagués despertat una bèstia antiga. Per sort, els hòbbits de la barretina han contraatacat amb un nou topònim: Lleirona. Bons uns, per deixar-se prendre el pèl.