BOTAFOC
Opinió 28/01/2017

Stromboli era una illa

i
Rafel Gallego
2 min

A una ciutat, se la coneix pels seus bars; els de dia i, sobretot, els nocturns. Mai em pens que conec un lloc fins que he transitat les seves nits i els locals que li donen textura. Dissabte passat tancà l’Stromboli, una portada a sis anys de vespres de copes i converses a un racó mínim de Santa Catalina. L’edifici es ven, sencer, en una zona on el concepte gentrificació adopta forma i natura; antic barri de pescadors, 'Little Sweden' en l’actualitat.

Un bar menys, un dels bons, a una capital on sobren pubs moderns i manca ambient.

Xavi Uriz i Xisco Joan el van parir i Santi Celaya, un dels homes més atractius de Palma, va regnar rere la barra mentre el bar esdevenia testimoni privilegiat de la nostra història recent.

L’Stromboli va emmudir fa estona, víctima de patrulles verdes i altres follets anònims. La bona música donà pas a la conversa. La paraula, sempre codificada per l’alcohol, d’artistes consagrats, actrius emergents, veïns insomnes, periodistes, polítics ‘progres’ i éssers mals de classificar. Tots trobaven la seva rajola, i de vegades la compartien, però pocs sabien que Marcos feia en aquells tres metres de barra uns dels millors 'Bloody Mary' de la ciutat.

Era un bar amb art i fet d’art; cobert de pell de cinema, impresa als cartells de les pel·lícules que li donaven contingut... També el de l’obra mestra de Rossellini, és clar.

Em confessava Marina P. de Cabo en una entrevista recent que la majoria de gent interessant l’ha coneguda als bars. Hi afegesc que als bars interessants encara hi ha més possibilitats. El sil·logisme és cosa vostra.

Podria dibuixar el mapa de la meva vida palmesana a través dels locals on m’he sentit a gust. El Mam’s, la Sonotone, el Casino Royal, el Solleric de l’època bona, el Populart... L’Stromboli és ara la penúltima estació. Per sort, encara ens queda el Lisboa.

OSCARS. La qualitat de la collita de Hollywood queda demostrada amb les 14 nominacions als Oscars per a 'La la land'. És una bona pel·lícula, sense més, que justament m’agrada per tot el contrari d’allò que ven la propaganda oficial.

La cinta és una declaració d’amor al jazz, al teatre, al cinema, a l’expressió artística en el seu conjunt, però un immisericorde rèquiem a l’amor entre iguals;la subtil certificació que en la societat actual el romanticisme és una entelèquia, llevat que es destil·li en soledat. I tot plegat disfressat de tributs als musicals dels anys 50 ('The Band Wagon', 'Singing in the rain'...), però agafant com a referència films més recents com 'Everyone Says I Love You', de Woody Allen, o l’extraordinària 'Whiplash', anterior treball de Damien Chazelle.

SANT SEBASTIÀ. Alguna cosa es mou a Palma i potser ha arribat el moment de canviar de data la festa patronal, que el patró sigui patrona, que la bauxa es traslladi d’època... Hi ha tradicions que val la pena preservar i d’altres que poden morir sense que ningú les trobi a faltar. El sentit de la revetla està en qüestió. ('To be continued')

stats