A mi sempre m’ha passat, amb la memòria, el mateix que a Michel de Montaigne, segons ens ho conta de manera senzilla i magnífica Stefan Zweig al seu ja immortal i breu escoli sobre el savi del Périgord. Tota la meva vida adulta l’he passada al costat dels Assaigs: els he llegit, oblidat, rellegit i tornat a oblidar. Ho sé perquè m’ho recorda Stefan Zweig. Sempre he tingut intenses ànsies de coneixements i una bona aptitud per a l’observació i la reflexió. Però m’ha faltat la memòria. Mai no he estat capaç de sistematitzar i d’ordenar aquesta immensa riquesa intel·lectual tan grata i feliçment adquirida. Què hi farem? Em consola saber, gràcies a Stefan Zweig, que comparteixo aquesta incapacitat retentiva amb el gran Michel de Montaigne. Sempre, si he estat de vena, he hagut d’expressar el meu pensament a través de fragments sense connexió estable i, el que encara és més evident, i per a la meva fortuna compartida, mitjançant aforismes i ocurrències filosòfiques.
Del tot lligat amb el que dic, ho recorda Stefan Zweig en el magnífic assaig biogràfic que fa de l’autor perigordià: diu que tot li passa pel seu davant, com si fos un riu, però res no li queda: “ni una convicció profunda, ni una opinió sòlida, res fix, res estable”. Aquest defecte no el fa quedar de mans plegades, sinó que crea en ell un impuls per a gratar més profund i més lluny. I és així, perquè tot allò que vol saber, tot allò que l’interessa, ho cerca sempre dins ell mateix. Dins ell conviuen juntes una gran curiositat i una molt mala memòria. Ha de prendre notes al marge, subratllar algunes frases i fer breus apunts: és el mateix que ens va aconsellar molts anys després el nostre il·lustre pensador de Sineu, don Miquel Ramis Alonso.
I és que en aquest món hi ha personatges singulars que ens ajuden a passar-nos-ho bé i a viure millor: persones, homes, dones, escriptors, pensadors, artistes, artesans, creadors, actors i actrius, que no deixen mai d’enriquir-nos i alegrar-nos la vida. Gràcies. Gràcies a totes i a tots. Stefan Zweig és un d’aquests personatges que tant ens han estimat i estimen. Stefan Zweig viu i escriu per humanitzar el món. En el seu cas i en la seva circumstància de temps i d’espai, és la humanització del món europeu, la unificació espiritual d’Europa. És l’europeista més convençut de la seva època, el que lluita per superar els enfrontaments morals, religiosos i polítics del seu temps i del temps que ell albira ben proper, tot agitat i tumultuós. Sense deixar mai al marge la seva creació literària, ja que d’ella és d’on s’alimenta i se serveix. Per sobre de tot, com el seu venerat i admirat Montaigne, es dedica a l’art més sublim que coneix: ser ell mateix.
Per això viatja, observa, pregunta, contempla, analitza, destria, llegeix i escriu. I què escriu Stefan Zweig? Ho escriu tot. És l’autor més prolífic que ha existit mai. Resulta sorprenent, i és gairebé inexplicable, que pogués memoritzar i arxivar, i després posar-ho per escrit, totes aquelles biografies, aquelles novel·les, aquells assajos, aquelles obres de teatre i aquells reculls de poemes i de contes que va anar acumulant al llarg de la seva no gaire llarga vida. Molt més sorprenent i inexplicable és encara quan hom pensa en quines condicions ho va haver de fer: viatjant, en hotels, en domicilis i habitacions estranys, en circumstàncies adverses i en situacions familiars i domèstiques mai còmodes ni del tot durables. Va haver de mudar-se sovint i fins i tot fugir d’una ciutat a una altra, d’un país a un altre, d’un continent a un altre.
Però se’n va sortir. Se’n va sortir perquè, malgrat voltar tant de món, no va sortir mai del seu propi interior. També, gràcies als seus bons i diligents amics. Tanmateix, va ser el seu tarannà eminentment generós i humanitari el que va constituir la seva força més gran. Als últims anys de la seva vida va escriure i fer moltes conferències, més que res i empès pels forçats exilis, sobretot al continent americà: de Nova York a Amèrica del Sud. Buenos Aires, Brasil i diferents ciutats on se’l convidava amb molt abrandament i entusiasme. A tot arreu el volien conèixer i escoltar-lo. A tot arreu era benvingut i estimat. Fins a ells havia arribat la seva fama i el seu èxit. Però, què diu en aquestes conferències, de què parla? De la vida, de política, del coneixement del món i de les persones i, sobretot, de l’art i de la literatura. Especialment pregona que és contemporani de Michel de Montaigne. Això diu. Diu que Montaigne és el contemporani de tota la Humanitat per antonomàsia. I diu molt més, per descomptat. Afortunadament, tenim a mà una d’aquelles memorables i clarividents xerrades, la que ell va titular 'El misteri de la creació artística'.
En aquesta conferència exposa el seu punt de vista sobre la capacitat que els homes tenim de crear. “De tots els misteris de l’Univers, cap de més profund que el de la creació”. Se sent extasiat davant el miracle de la creació humana, tant plàstica, com musical, com teatral o literària. Ens venç la sensació del que és sobrenatural, diu, cada cop que sorgeix quelcom del no-res, quelcom que abans no existia. Aquella eixida és l’obra d’una força sobrehumana, divina millor dit. S’extasia davant el miracle d’un llibre: quan un d’aquests milers de llibres, que hi ha escrits i s’escriuen, sobreviu al temps nostre i continua sobrevivint en el futur. Qui ho ha fet possible i ho segueix fent, és una dona o un home com tots nosaltres, però gràcies a la seva entelèquia, va més enllà de l’ineludible materialitat i dels límits de la nostra vida mortal.
Ell mateix, Stefan Zweig, n’és el millor exemple amb la seva obra imperible. Tants i tants títols, tants treballs que l’han sobreviscut i el sobreviuran. Tants i tants, que n’hauré de parlar amb més temps i espai en una altra ocasió. Com a mínim.
