Es veu que Vicente Ruiz –'El Soro'– és un torero que participà, a Lloret, a l’acte en favor de la dita festa nacional espanyola, que fou exaltada com a element indissociable del patriotisme segons Vox. És, com se sap, un patriotisme molt mascle. Recordareu que, durant la campanya d’Andalusia, un dels caps d’aquest partit volgué afirmar alguna cosa –la masculinitat?– recordant que ells menjaven “hamón” i bevien vi, mentre que els “blandengues” dinaven a Burger King. Aquests “blandengues” eren els capitosts regionals del PP –ara hem vist fins a quin punt ho són. Vull dir que Vox expandeix un patriotisme infiltrat de tot allò que els sona més espanyol (els toros, el “hamón”, la Setmana Santa andalusa, el domini de l’home sobre la dona...) No hi ha dubtes sobre el costat de qui es posarien entre Unamuno i Millán Astray.
El Soro passa per una mala temporada. Una infecció que arrossega de fa mesos podria obligar els metges a amputar-li una cama. Ni la seva professió ni la seva figura en el context taurí no han despertat ni la meva curiositat ni les meves simpaties. Tot plegat fa part d’un món del qual jo no vull fer part. Els arguments que s’han donat per mantenir-lo són com d’un altre món. S’ha arribat a dir que s’ha de mantenir la “fiesta” –s’han de torturar toros i cavalls i s’ha de convertir el sofriment i la sang en espectacle– per garantir la pervivència del toro, un animal de mitològica bellesa. De vegades el sofriment arriba a les persones, fins i tot en mata alguna. Ara El Soro du aquesta creu a costes.
Una cosa és lluitar per fer desaparèixer l’escenari i l’obra pels quals El Soro està com està, i una altra és fer-se insensible al sofriment humà. L’escriptora comunista Natalia Ginzburg demanava que no es retiressin els santcrists de les escoles perquè eren el símbol d’aquest sofriment. Sigui com sigui, servidor no triaria viure en un món en el qual les persones desitjàssim el sofriment d’altres persones. I una mica és el que ara passa amb Valtonyc, que respon a la possibilitat que El Soro hagi de ser amputat amb el desig que també li amputin les orelles i “el rabo”. Sempre serem defensors de la llibertat d’expressió, però no deixarem de lamentar que un jove d’entre nosaltres l’empri per exaltar la deshumanització de la vida.
