OPINIÓ
Opinió 25/01/2019

Són feixistes

i
Antoni Riera Vives
4 min

La presumpta transició entre la dictadura franquista i allò que tants han volgut anomenar “democràcia espanyola” es va cuidar bé de deixar assegurada la continuïtat de les bases i principis del “movimiento” feixista a l’estat espanyol. El pacte d’estat va fer que esquerres i moviments identitaris amagassin el cap davall l’ala davant la continuïtat de l’extrema dreta a les institucions espanyoles durant dècades. La mostra més clara, Manuel Fraga Iribarne, que va passar de ser ministre en els governs de Francisco Franco a ser líder d’un partit, Alianza Popular, que agrupava democratacristians, liberals i dreta pura. Tot plegat es disputava l’espai amb la UCD, presumptament més centrada, d’Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo. Dreta, també, al cap i a la fi. Els esdeveniments mai aclarits del 23-F es precipitaren enmig d’una profunda crisi de govern que havia desembocat en la dimissió d’Adolfo Suárez i el seu “puedo prometer y prometo”. La UCD s’esbucà i deixà tot l’espai de la dreta lliure de qualsevol trava per a l’Alianza Popular de Fraga, que es refundava en el Partit Popular, un partit que tenia com a fundador un ministre feixista (i tants d’altres càrrecs i líders del franquisme entre les seves files) i que naixia amb voluntat d’ocupar “el centre” de l’espectre polític. La Fuerza Nueva de Blas Piñar era només una pantomima del passat. I el feixisme de cara destapada i braç alçat era només una força marginal. La ultradreta emmascarada, en canvi, continuava tocant les fibres del poder com antany, de la mà del PP de Fraga i Aznar. Hagueren de passar una llarga travessia del desert, la penitència de consolidar la “democràcia” de la mà d’un partit dit d’esquerres i també dit espanyol, era el PSOE de Felipe González, que acabà ofegat dins el vòmit de la pròpia corrupció per donar pas a un període d’alternança (presumptament sana) entre els dos grans partits espanyols: la dreta liberal (sic) i l’esquerra (sic) socialdemòcrata. El mateix panorama assegurador de corrupció i mals vicis democràtics que confirmava gairebé per a sempre el text intocable de la constitució i la inviolabilitat de la figura del monarca espanyol, per posar dos exemples que han durat fins avui. I cada vegada tot canviava perquè tot quedàs igual. Eleccions inútils per a governants inútils, en el sentit més estricte de la paraula.

La crisi econòmica i el procés d’independència de Catalunya obriren un nou ventall en el panorama polític espanyol. L’independentisme esdevingué majoritari al Principat, cansat de ser humiliat pel poder de Madrid. Les classes populars es cansaren de la inutilitat de la dinàmica política. Sorgí primer Podemos, fàcilment interpretable com una marca blanca del PSOE que, alhora, servia per fagocitar els darrers baleigs del comunisme espanyol. La força podemita, però, espantà els ressorts del poder, els hereus del “todo atado y bien atado” i ben aviat sorgí Ciutadans, també molt fàcilment interpretable com a marca blanca del PP. Espanyolisme desacomplexat i presumpte liberalisme exacerbat que podia crear un cert rebuig entre determinats sectors per la seva postura econòmica, però que en canvi pretenia mostrar-se com una marca “tolerant” en determinats aspectes morals o ètics que la dreta clàssica rebutjava de pla: l’avortament, el matrimoni homosexual i altres fites assolides en aquest sentit.

Passats els pitjors moments de la crisi econòmica, quedava el gra enquistat de l’independentisme, “el problema catalán”. Sense violència. Amb democràcia. Amb majoria. Els catalans volien (volíem, voldríem) votar, i decidir. Rajoy esclafà les il·lusions de tot un poble amb una intervenció repressora l’1 d’octubre que culminà amb l’empresonament o l’exili dels membres del govern de Carles Puigdemont, de diputades com Marta Rovira i Anna Gabriel, i de la mesa del Parlament, amb Carme Forcadell al capdavant.

Espanya esdevingué un formiguer d’odi envers l’ànsia de llibertat catalana i el feixisme es llevà la careta. El primer feixista fou el mateix Rajoy. Però les seves mesures semblaren blanes a l’Espanya més retrògrada que, alimentada també per les conseqüències de la crisi econòmica, trobà forat per fer entrar a les institucions un partit obertament xenòfob, descaradament racista, declaradament masclista i impúdicament homòfob. A alguns els semblarà que Vox ha aparegut com un bolet. Però no és més que l’Espanya de sempre unida i concentrada sota unes sigles que ens han de fer estar en alerta permanent. Personalment, m’escarrufa la tebiesa amb què els comandaments del Partit Popular i de Ciutadans (formes de la ultradreta amb una presumpta mesura de la correcció política) acullen l’arribada del partit d’Abascal. Ho hem vist a Andalusia, on ja s’han entesos, i ho podríem veure a Espanya, a les Balears, a Palma, a Manacor, on els partits de la dreta ja han donat la benvinguda (sic) a Vox.

Contra el feixisme, ni un pas enrere. Tolerància zero. No blanquegem aquesta marca fastigosa de gent que viu i creix només a partir de l’odi envers l’altre. No els donem cabuda a debats, ni a tertúlies. No equiparem les seves idees a les dels demòcrates. Només per una raó: són feixistes.

stats