OPINIÓ

Son Gotleu i Son Vida

Son Gotleu i Son Vida, unides per la línia 7 de l’EMT, són realitats antagòniques d’una mateixa realitat que és Palma i, en el fons, les nostres illes. Cert i segur que si s’ha decidit confinar Son Gotleu i no Son Vida és per les dades epidemiològiques. No obstant això, una cosa és perquè s’ha hagut de prendre aquesta decisió i perquè allà hi ha més contagis que a altres indrets, i una altra, la càrrega simbòlica d’aquesta mena de decisions, que incrementen l’estigma d’un barri que ja pateix i ha patit prou. Mai no sabrem si s’hauria d’haver confinat Son Vida, atès que allà no tenen centre de salut de referència i es paguen ells mateixos les PCR quan consideren que se les han de fer, per exemple quan sospiten del servei domèstic. L’únic motiu pel qual deixarien entrar a la urbanització un habitant de Son Gotleu o de qualsevol altre humil racó de Mallorca seria per fer de criada o de jardiner. 

Amb Son Gotleu i Son Vida passa un poc com amb les pasteres i el Yasmine of the sea, el iot de la família reial de Qatar. Tot i que els turistes internacionals han doblat la població local els mesos de juliol i agost, als únics a qui se’ls han fet proves ha estat als de les pasteres. Ja els poden rastrejar, als prínceps qatarians, que no els trobaran perquè el capitalisme t’ensenya cada dia que complir la llei és cosa dels pobres. Tot i considerar-se formalment un brot de coronavirus, no sembla que les autoritats es plantegin tancar el Club de Mar.

Son Gotleu i Son Vida són dues creacions d’època franquista, però tenen funcions socials i una afectació sobre el territori ben distintes. Son Gotleu va ser creat com un barri per als obrers de la incipient classe treballadora turística als 60, com Son Cladera i Son Roca-Son Ximelis; uns anys abans, Son Vida havia estat elegida com el paradís per a elits locals i estrangeres, un trosset exclusiu de na Burguesa. A Son Gotleu, blocs de pisos plurifamiliars de 50 metres (sense ascensor); a Son Vida, parcel·les d’entre 1.000 i 15.000 metres quadrats... "un jardí de 5 milions de metres a 5 minuts del centre de Palma", diu la promotora; a no ser que hi baixis amb la línia 7, dic jo. Una de les barriades més poblades de Palma a un extrem, i una de les densitats més baixes a l’altra, on qualsevol mortal gaudiria de ser confinat. Una lliçó sobre les classes socials, que existeixen.

Mentre que Son Gotleu s’ha anat degradant amb els anys, la construcció de vil·les de luxe a Son Vida no ha aturat ni amb la pandèmia. Mentre que molts hotels s’han reformat fins a tres vegades en els darrers quaranta anys, a Son Gotleu les autoritats de tot color han deixat caure un barri que no sols ha de menester la lloable intervenció que hi fan els Serveis Socials, sinó una reconversió integral que no aprofundeixi en l’estigma que fins i tot recull la wikipedia a l’entrada "Son Gotleu": " Es uno de los barrios más peligrosos de España (no se recomienda entrar, a menos que vayas a comprar)". Si jo fos el batle de Palma, nadiu de Son Gotleu per a més inri, ja ho hauria fet revisar.

Mentre els informes assenyalen que els rics són cada cop més rics i es poden comprar cases a Son Vida, els pobres són cada cop més pobres, i a Son Gotleu la renda anual total per llar no arriba als 5.000 euros, una quantitat equivalent al que paguen els afortunats de Son Vida per jugar al golf sense sortir del barri. Com sabeu, al golf es guarden les distàncies de seguretat, a diferència del dominó que juguen els del club de la tercera edat de Son Gotleu. 

I malgrat tot, Son Gotleu segueix essent un barri tan digne com el dels primers habitants que el poblaren. Un barri de gent treballadora de procedències diverses (una altra qüestió estigmatitzada, mentre a l’altre extrem de la línia 7 es consideren orgullosament "una població amb caràcter internacional"), amb moltíssima infància i gent jove, i amb una vida social i comunitària que, a més de mantenir viva la identitat del barri, lluita per frenar una degradació que no és responsabilitat dels habitants, sinó dels governants i les elits. Son Gotleu ha estat copejat des dels 80, i cada crisi hi ha fet la ferida més fonda. Segueix essent la barriada amb més infrahabitatges i a la vegada amb més desnonaments, una situació agreujada per la compra de blocs de pisos sencers per part de fons especulatius.

És evident que els habitants de Son Gotleu no poden fer com Gabriel Escarrer, reunir el seu lobby el dia que ve la ministra de Treball per recordar-li com pateix, el sector. Per això la responsabilitat dels poders públics és imprescindible, i una part important dels fons europeus que arribin per a la reconstrucció postcovid haurien de destinar-se a reconvertir un barri que de tan abandonat, ens hauria de fer avergonyir a totes. Esforcem-nos a ser una terra que dignifiqui la vida de tothom que hi viu, començant per Son Gotleu, més que una "destinació segura".

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF