ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Sòfocles (II)

Dono gràcies a Sòfocles per haver sabut condensar les seves tragèdies en poc més de cinquanta pàgines cada una. M’encanta la brevetat!

No puc deixar de parlar de les cinquanta magnífiques pàgines que constitueixen la gran obra de la llibertat humana basada en el diví: “Antígona”. La idea central de l’obra és què hem de fer de la nostra vida, què fem de nosaltres mateixos. Seria el crit hamletià posterior de ser o no ser. Antígona decideix ser. Ser ella. Ella mateixa. I això la fa gran i la converteix en una heroïna. La llei natural s’oposa a la llei política i en surt vencedora. Com ha de ser i com hauria de ser sempre. Però el que hauria de ser una norma, en el món dels humans és una excepció. Ara mateix i sempre ho veiem al nostre entorn. Ara mateix i sempre patim l’autoritarisme i la tirania de l’Estat. En el nostre cas, l’Estat espanyol és Creont que vol governar, a cop de decret, en contra del sentit comú i de la llibertat del poble. Amb una monarquia indigna i canalla, i un govern, ja sigui de dretes o d’esquerres, que segueix arbitràriament les lleis constitucionals injustes, i no els anhels de benestar dels ciutadans, el Creont castellà soterra, empresona i exilia tots aquells i aquelles que per la seva naturalesa s’esforcen a ser feliços i lliures. Potser aquí ens manca una dona forta, decidida i sense por com la nostra Antígona sofocliana. Quan apareixerà un Tirèsies que li canti les quaranta al Creont espanyol, imperiós i dogmàtic?

Antígona denuncia el despotisme d’estat i proclama la civilització europea. Planta cara a la voluntat discrecional de Creont, el dèspota. Ella, seguint la llei de la naturalesa inscrita en el seu interior, lluita per la llibertat i per la dignitat humanes. En el fons, l’obra “Antígona”, és una qüestió religiosa i de lleis. De lleis divines i terrenals. En el moment en què ambdues entren en conflicte, quina ha de prevaldre? Per a Creont, la llei terrenal, perquè és la seva, la que ell dicta i la que ell aplica; per a Antígona, la llei natural o divina, la qual no pot defugir per naixement i condició. És un combat personal i interpersonal amb què tots ens trobem al llarg de les nostres vides. Es tracta de resoldre’l de la millor manera que un sap o creu. En el cas d’Antígona, i d’altres personatges en la mateixa situació, tots, i Sòfocles també, entenem que ella pren la decisió correcta, la qual cosa la converteix en paradigma universal de la bona actuació, responsablement humana. Hi ha, fins i tot, qui hi ha vist en la seva gesta, un comportament precristià exemplar. Així ho considero jo també. En canvi, Creont actua en sentit oposat, monàrquic i autoritari. Creont és la Constitució Magna i l’Estat de Dret, la Fiscalia General de l’Estat i el Tribunal Suprem Jurídic i Políticosocial. Arribats a aquest punt, Sòfocles, l’autor, a través de la seva creació artística, a través d’aquesta comèdia multitràgica, aposta per la recta consciència humana. Passi el que passi, porta la trama fins a l’extrem i fins a les últimes conseqüències.

“Antígona”, l’obra, i Antígona, el personatge, és l’enorme no-poder de la Llibertat, és la veritable Literatura, la veritable Poesia, la veritable Ficció i el veritable Teatre. Antígona, al contrari de la seva germana Ismene, ho té en tot moment molt clar: procedeix segons la llei que Déu ha gravat al seu esperit i a l’esperit de totes les dones i de tots els homes que han existit i existiran. Allò que més impacta i emociona de la descripció dels personatges de Sòfocles és la semblança, per no dir còpia exacta, de les emocions, els desitjos i les passions dels homes actuals. Personatges que no abandonen els seus afanys, i que lluiten fins a l’extrem en la seva radicalitat, fins a la mort heroica i exemplar. Amb tants segles, res d’essencial no ha canviat a l’interior de l’ànima humana. Som com érem i ho continuarem sent. “Antígona” és la tragèdia genuïna de l’ésser humà, i Sòfocles la va saber exposar en tota la seva magnitud i grandesa.

He de parlar de l’estil literari, sempre tan estimat per a mi com a lector. És d’admirar la capacitat de concisió de què disposa Sòfocles. L’escriptura poètica, amb les seves metàfores i el·lipsis, són sempre originals, la paraula justa, el silenci, les presències i les absències. Potser un altre dramaturg, a la part final, hauria mostrat més l’acció que la narració, com ho va fer Shakespeare a “Romeu i Julieta” i així l’obra hauria obtingut un resultat més tràgic i “comercial” encara. Però Sòfocles degué pensar que ja n’hi havia prou.

Després de tants anys d’haver-me dedicat al meu joc creatiu i a l’estudi de la creació còmica i dramàtica, he descobert que als autors ens agrada deixar-nos anar més per la comoditat que per l’esforç, cosa que trobo molt avinent, per tal d’obtenir uns resultats més espontanis i inesperats. Sòfocles no en va ser una excepció. Crec que degué gaudir imaginant accions basades en la vida quotidiana i traslladant-les a l’escena en formats diferents fins i tot per a ell.

Antígona, descendent directa d’una nissaga de personatges singularíssims de la tragèdia grega, com Laios, com Iocasta, com Èdip, filla seva i pigall seu, i germana d’Etèocles, Polinices i Ismene, havia d’esdevenir necessàriament el personatge cimer de la família. Així ho va concebre Sòfocles i així ens ho va llegar. Ens mostra i ens diu que els homes gaudim d’una llibertat força limitada i que, contra les normes divines i sempiternes, no hi podem fer res, les hem d’obeir. Aquest és el teló de fons: els déus sempre seran superiors als humans, per molt que aquests es rebel·lin. Els homes, com les seves lleis, tenen una data de caducitat que ells mateixos ignoren i que són incapaços de capgirar ni de moure. Les lleis divines, igual que Antígona, són inflexibles. Aquest és el recordatori que Sòfocles, amb el seu enginy i talent, ens bufa a l’orella una vegada i una altra en totes les seves obres immortals.

A Déu no li podem fer els comptes.

EDICIÓ PAPER 19/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF