Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Societat trencada

Fa dues setmanes, en la meva col·laboració habitual a l’ARA Balears, assenyalava que Rajoy, en convocar les eleccions a Catalunya, no se sabia si pretenia posar el rellotge a zero o fugir cap endavant. Pels missatges que llancen els dos presidents, resulta que poden ser les dues coses a la vegada: una fugida cap endavant, per Rajoy: “No hi ha un pla B per si guanyen els independentistes”; una posada de rellotge a zero, per Puigdemont: “Una altra solució que no sigui la independència és possible”. Entre tanta pólvora, si se salva algú, haurà de trobar el punt on posar peu a terra ferma. Com sempre, com ha succeït en tot el procés, tornarà a ser la gent, mitjançant el seu vot, la que ressituarà la política catalana i espanyola en una nova geolocalització.

Es parla de societat fragmentada, de polarització política, de frontisme… Convindria matisar. El rebuig exprés dels partits polítics amb representació parlamentària a presentar-se en coalició amb altres no suggereix, precisament, frontisme. Tanmateix, la frase que em ve al cap, immediatament després d'afirmar l'anterior, és “ni en un bàndol, ni en l'altre”. Perquè, no hi ha fronts, però hi ha bàndols. No tan fàcils de definir com a primera vista sembla. En el dels sobiranistes, tots coincideixen en el dret a decidir, per tant reconeixen Catalunya com a subjecte polític i jurídic sobirà; hi ha qui defensa seguir formant part d’Espanya. Una Espanya diferent, però, en definitiva, Espanya. Les paraules de Puigdemont, encara que sigui conjunturalment, apunten en aquesta direcció. Per altra banda, sota el paraigua “espanyolista”, a mi m’agrada dir “partits dinàstics”, hi cohabiten “ultrarecentralitzadors” i tendències “federalitzants”.

La serralada o l'avenc, el que vostès vulguin segons el seu estat d’ànim, que sembla insalvable, a dia d'avui, és el produït pel 155. Entre els que van donar suport a l'aplicació de l'article en qüestió -amb el cessament i empresonament o ordre de detenció del Govern, la dissolució del Parlament, la intervenció de la Generalitat...- i els que senten les conseqüències de l’aplicació com en pròpia pell, no crec que, d'aquí a les eleccions del 21-D, hi hagi cap trasbals significatiu. Per tot l'esdevingut, les eleccions se celebraran sota un component emocional fort que hauria de conduir a la reafirmació del sentiment preestablert. Tant és així, que no s'ha de descartar, un cop s’hagin produït, que la lectura que se'n faci sigui novament en clau plebiscitària.

Les conseqüències d’una elecció mai són certes. Però la no-existència d’un front electoral nacionalista unitari i previ fa pensar que la via de la unilateralitat pugui quedar en 'stand-by' per un temps indefinit. No obstant això, l’arrelament social i el potent gruix de la posició sobiranista indueixen a creure que la reivindicació del dret a decidir continuarà tant viva com sempre. En aquest sentit, la pilota romandrà sobre la teulada de l'Estat fins que, en aquest, es produeixin els canvis necessaris per absorbir l'impacte d'aquesta reivindicació. Als previsibles canvis d'actitud que es donin a Catalunya després de les eleccions s'hauran de contraposar reptes i canvis profunds per part de l'Estat; si no és així, poc s'haurà avançat. La dialèctica de vencedors i vençuts no condueix a cap lloc.

L’argument que s’ha imposat els darrers mesos del “conflicte català” és que la convivència s’havia trencat. Argument àmpliament exhibit pels defensors de l’'status quo', a partir que l’independentisme representava poc menys de la meitat de la societat catalana. Era aquest qui provocava la fractura en voler imposar una via unilateral. Matisem la qüestió, ja que es compta el sobiranisme no independentista en el bàndol dels “agreujats”, la qual cosa no és certa. No oblidem que quasi el 80 per cent dels diputats electes a les eleccions del 2015 representaven formacions sobiranistes. Encara que només fos per una qüestió aritmètica, la suposada fractura social estaria molt lluny del relat que s’ha imposat en els mitjans.

Que la societat catalana, i també l’espanyola cada dia més, està tensionada per un impacte emocional és evident. Però la tensió a qui afavoreix? A Catalunya ha servit per mobilitzar un sector de població que tradicionalment quedava a casa seva. A la resta d’Espanya, i a Catalunya igual, s’ha articulat entorn de la configuració d’un “potencial enemic”. Quan un Estat posa al servei del sector financer el seu pressupost, creant deute; quan retalla i debilita la funció social; imposa reformes laborals…, en definitiva, veu debilitada l’essència de la seva autoritat, només li resta mostrar la seva força convertint-se en garant d’una suposada seguretat amenaçada. Per a això necessita enemics que posin en perill l'Estat en si mateix. Aquesta és la vertadera fractura. Rajoy ha creat “enemics” i s'ha manejat bé en aquestes aigües turbulentes. Després de les eleccions de Catalunya haurà perdut part d'aquest marge; veurem quina serà la seva següent fugida cap endavant.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF