Director insular de Política LingüísticaDes de la transició, hi ha hagut unanimitat entre totes les forces polítiques sobre la necessitat que les administracions protegeixin i fomentin l’ús de les llengües espanyoles distintes del castellà. Un consens que es reflectí en el redactat de l’art. 3 de la Constitució, on s’afirma que “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Que aquest consens teòric no s’hagi sabut traduir en polítiques concretes de protecció de la diversitat per part dels successius governs centrals és, però, una evidència de la irracionalitat d’alguns nacionalistes espanyols, de vegades incapaços d’entendre el valor del respecte a la pluralitat.
En els darrers anys, a més, han entrat en escena alguns partits la principal raó de ser dels quals ha estat trencar aquell consens. Un article publicat el 1993 a l’ABC –'Igual que Franco però al revés: persecución del castellano en Cataluña'– es pot considerar la data del ressorgiment d’una actitud que hauria de pertànyer al passat. Seguint els dictats de la fundació FAES, partits de l’extrema dreta han concentrat forces a fomentar el mite que les administracions autonòmiques arraconen el castellà i que la promoció de les llengües reconegudes com a cooficials pels diferents estatuts d’autonomia comporta una flagrant discriminació contra els castellanoparlants.
Deia que el discurs d’aquests sectors, que cerquen deliberadament la confrontació, ha aconseguit trencar un consens que va permetre, entre altres coses, aprovar la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, el 1986, amb el vot de totes les forces polítiques presents a la Cambra balear. A més, han aconseguit difondre la falsa idea que cada acte de promoció del català representa una agressió contra la convivència i un atemptat contra la igualtat i la llibertat individual. Davant aquesta mena de discursos, és necessari insistir que no hi ha contradicció entre el foment institucional del català i el respecte a les llibertats que reclama la Constitució. I cal fer-ho recordant que són els mateixos tribunals espanyols que s’han pronunciat de manera reiterada sobre aquesta qüestió.
Successives sentències del Tribunal Suprem (la primera, de 1988) han ratificat que les accions de foment del català no contradiuen el principi d’igualtat expressat a l’art. 14 de la Constitució. I ho han fet recorrent a tres arguments: primer, contrastant la desigualtat real entre el català i el castellà (basta observar quantes convocatòries de premis literaris hi ha a l’estat espanyol en llengua catalana i quantes en llengua castellana); segon, un cop establerta la desigualtat real, el Tribunal Suprem ha trobat una justificació a les polítiques de foment de la creació artística en català, que és la protecció d’un bé cultural com és la llengua; finalment, el tribunal ha comprovat la raonabilitat i la proporcionalitat de les mesures de foment amb relació a la finalitat que es pretén, que no és altra que l’increment de la producció artística i literària en llengua catalana.
Les convocatòries de premis literaris exclusivament en llengua catalana constitueixen, per tant, una legítima activitat de promoció de la llengua que troba fonament legal en el mandat de normalització lingüística reconegut a l’Estatut d’Autonomia i a la Llei de Normalització Lingüística i, també, en més de trenta anys de jurisprudència espanyola.
S’ha de tenir present que el principi d’igualtat proclamat a l’art. 14 de la Constitució s’ha de considerar al costat del que diu l’art. 9. Sobre això, la sentència del Tribunal Constitucional 216/1991 diu que l’art. 9 és un precepte que compromet l’acció dels poders públics amb l’objectiu d’assolir la igualtat substancial entre tots els individus. Segons això, “no podrà reputar-se de discriminatòria i constitucionalment prohibida –ans al contrari– l'acció d'afavoriment que aquells poders emprenen en benefici de determinats col·lectius, històricament marginats, a fi que, mitjançant un tracte especial més favorable, vegin suavitzada o compensada la seva situació de desigualtat”.
És, per tant, la mateixa jurisprudència espanyola que posa de manifest les contradiccions dels mal anomenats “constitucionalistes” quan argumenten una infundada inconstitucionalitat de qualsevol mesura de foment i de protecció de la nostra llengua com puguin ser els premis Mallorca de creació literària.
