OPINIÓ

Sobre les dretes que venen

Durant la passada setmana he entrat en debat, amistosament, amb diversos mallorquins d’ideari progressista. La majoria em defensaven que la por de l’onada ultradretana que es congria a les Espanyes no ens ha de preocupar excessivament en el sentit que sempre ha romàs entre nosaltres, el feixisme. Mai ha fugit del tarannà i les maneres de la dreta espanyola de les Balears. Per tant, sabem el pa que s’hi dona. Ho compro, en gran part. No deixa de ser un lloc comú molt repetit entre certa esquerra. “Mai va marxar, el franquisme”. Ben cert.

Aquests dies les televisions públiques de les Balears i Catalunya han emès dos documentals que s’han de mirar. Un és 'Milicianes', de Jaume Miró i Tània Balló, una coprodució d’IB3 i TV3 sobre la recerca que ha conduït a identificar quatre de les cinc tristament conegudes milicianes catalanes violades, torturades i assassinades a Manacor el setembre de 1936. Aquella foto en què una d’elles mira, desafiant, l’objectiu de la càmera del “dragón de la muerte” de torn, la tenc dins el cap des que la vaig veure fa ja anys en algun lloc que no puc recordar –sempre havia pensat que en un llibre del pare Massot, però no–. L’altra és el primer capítol d’'Illes en Transició', una sèrie de la productora Quindrop que emetrà la nostra televisió autonòmica aquests propers mesos. En ambdós treballs, la bèstia feixista se’ns mostra diferent. A la primera, amb tota la cruesa del que va representar la guerra i el patiment enorme dels vuitanta anys de silencis i preguntes fora resposta –aquí recomano recuperar una breu entrevista que hi apareix manllevada al documental 'Zona Roja' de 2005, en què un falangista de nom Francisco Darder, que ja deu ser mort, explica algunes coses d’unes “al·lotes que no pareixien 'rameres'”–. A la segona, una mica més edulcorat per un relat que encara no vull jutjar però que s’assembla força a la narració transitiva oficial que hem conegut fins ara –sort que hi apareix el contrapunt de persones admirades i estimades com Miquel Rosselló, Lila Thomàs, David Ginard, Antoni Tarabini, Miquel López Crespí , Biel Mesquida i altres–.
Sigui com sigui, arribar a la conclusió que aquella dreta que va ser profundament antidemocràtica i profundament antisocial no ha canviat mai és allò més plausible. La dreta mallorquina com a branca provinciana i sucursalista de la reacció conservadora espanyola a l’Arxipèlag ha estat sempre quelcom infame. Hi ha poques excepcions, cap a la darreria del franquisme, que confirmen una regla no escrita. D’altra banda, la nostra dreta nacional, autodenominada regionalista per un profund acomplexament, mai ha tingut capacitat d’oferir un projecte als conservadors illencs. Això mereixeria un altre article, però segurament els mals vicis i els personalismes de la Transició –ara penso molt en Josep Melià i Pericàs i en projectes avortats com Unió Autonomista, Unió Balear i Convergència Balear– han tengut a veure amb el fet que el mallorquinisme liberal no se n’hagi sortit, com a mínim fins als nostres dies. L’absència d’una dreta nacional normal, democràtica, reformista i liberal de veritat, com a Catalunya –malgrat les retallades de Mas–, el País Basc –malgrat les malifetes del PNB– i bona part de l’Europa continental –malgrat tots els malgrats– es paga car.

Però, reprenent el fil, tot i que com bé diu l’amic Lluc Salellas en un llibre seu el franquisme encara no marxa, el que és segur és que els darrers quaranta anys la praxis de segons quins salvatges s’ha civilitzat. Ho dic sabent les pràctiques mafioses de la dreta local a molts indrets de la Part Forana. Ho dic sabent el nivell al qual es va arribar durant els mandats de Matas, Cirer i Bauzá. Però allò que em preocupa ara és que el que s’acosta cada cop podria ser pitjor. Si Ciutadans era la pota tecnocràtica i neoliberal de la dreta hispànica, sembla que Vox arriba per ser-ne la vessant estrictament neofalangista, joseantoniana. La de la revolució pendent, que li llegia al professor i activista Xavier Domènech aquesta setmana. Per tant, vius, amb el que ve. I fora por. Contra el seu odi, haurem de posar a la plaça pública, cadascú des del seu racó, amor, constància, dignitat, rigor i solucions. Això darrer és el que més costa, però ja s’obren camins i més que se n’obriran. Ells intentaran trencar tots els comuns denominadors, totes les regles del joc que coneixíem fins ara. Allò important serà recuperar consensos i construir-ne de nous per fer-los front. I, ja que en feim de nous, que siguin superadors de les dinàmiques negatives sorgides de la darrera vegada que ens van guanyar una guerra. Enguany en fa 80 anys.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF