ProfessoraEl 2008 només una empresa TIC –Microsoft– figurava entre les deu primeres del món en valor en borsa. Deu anys després, les empreses TIC al capdamunt del rànquing ja eren set i havien desbancat els gegants 'tradicionals' del petroli, l’energia o la banca. Aquest és l’avanç de la nova revolució, la digital, que, 200 anys després, fa petita l’anterior gran revolució, la industrial.
Les revolucions tecnològiques representen canvis econòmics, socials, de consum i costums i de relacions de poder. La revolució industrial, per exemple, provoca el dràstic i vertiginós pas d’una economia rural –agricultura i comerç– cap a una economia urbana i industrialitzada.
També significa la creixent internacionalització de l’economia que comença a funcionar a escala mundial i que traça la profunda bretxa entre els països industrialitzats i la resta, relegats al paper de comparses de la industrialització del nord, explotats i colonitzats per a l’obtenció de les matèries primeres o la mà d’obra, o obligats a comprar els productes industrials, però sense accés a la tecnologia, de la qual, paradoxalment, depenien cada vegada més. Un espectacular pla de 'fidelització' de clients a escala planetària.
La història es repeteix i l’Era Digital imposa la seva lògica de mercat amb un pol clarament guanyador. Les cinc majors empreses del món són els gegants tecnològics USA: Google, Amazon, Facebook, Amazon i Microsoft. La mateixa lògica dibuixa també el panorama dels exclosos, els que només sabrem i podrem comprar i consumir. Una vegada més, la no participació activa en la industrialització –ara digitalització– representa desigualtat i, sobretot, supeditació. Qüestió de sobirania, més que mai en mans dels poderosos, que no fan cara de voler-la compartir.
D’aquí ve la importància d’estimular la diversificació econòmica i la indústria local, que ja no es pot limitar al sector agropecuari o al calçat i l’artesania. El gran repte és la producció digital local.
Una indústria digital local ben fonamentada pot eludir els onerosos costos d’insularitat, generar bona ocupació, elevar el nivell formatiu i, sobretot, protegir la sobirania digital.
I el primer mercat, òbviament, seria el de proximitat, ara que s’han multiplicat les necessitats digitals arran de la pandèmia: institucions, centres escolars... Alguns sí que hi han vist l’oportunitat d’enfortir el teixit digital propi. Per exemple, la Generalitat de Catalunya, que ha acordat amb Xnet el compromís de crear entorns virtuals lliures i segurs per als centres educatius: servidors propis; licitacions escrupoloses; creació d’una suite educativa que integri, millori i potenciï eines digitals lliures i auditables ja existents; la formació i capacitació de la comunitat educativa en els entorns virtuals públics (programari, aules virtuals, canals...) i el foment decidit a la indústria digital de proximitat.
També ho han entès al País Valencià que, dins el marc de les seves decidides polítiques de modernització educativa i de protecció dels menors, custodia directament les dades dels alumnes, aposta pel seu propi paquet de programari lliure –LliureX–, dissenya i executa un pla de formació i recursos –Mulan– que garanteix els drets digitals, i integra dins el seu Canal CvTIC la seva comunitat digital, les aules online i els butlletins informatius. En només dos mesos de pandèmia, el País Valencià passà de 300 a 25.000 aules virtuals lliures –Moodle–, una xifra que emociona, en imaginar l’esforç col·lectiu d’adaptació i formació de tota la comunitat educativa, el compromís personal de milers de treballadors públics i la lucidesa i responsabilitat de la institució que ha coordinat les directrius i doblat els recursos, en temps de precarietat i confinament. És la lògica de les institucions públiques governades amb criteris progressistes.
El que és inexplicable, en canvi, és el cas balear: elaboració de píndoles divulgatives per promocionar Microsoft Office i GSuite (la plataforma educativa privada de Google); compra, configuració i repartiment de 3.000 Chromebook (els portàtils de Google); organització de webinars amb Google for Education per a centenars de docents; creació de dominis de GSuite per a tots els centres de Primària d’una o dues línies... '¡Dios, qué buen vasallo, si oviesse buen señor!'
Aquest context explica que aquest juliol alguns centres ja hagin contractat cursos d’Eines Google per a docents, que és com pagar la marca Coca-Cola perquè ens ensenyi a beure Coca-Cola i ja no tinguem ganes de beure (ni de fabricar) res més.
La Conselleria encara podria recuperar la fe en si mateixa i connectar els tres grans reptes: oferir alternatives als monopolis tecnològics millorant i potenciant les plataformes pròpies –GESTIB i Moodle–, promoure un espai digital propi i crear oportunitats per als joves qualificats en informàtica i disseny gràfic a punt de quedar a l’atur i que, tanmateix, haurem de rescatar. Facem-ho.
